Rajoy per terra, mar i aire

“Rajoy es mossega més la llengua del que voldria”, constatava fa uns dies un membre del seu equip. Però que el president espanyol s'hagi autoimposat contenció a l'hora d'enfrontar-se a l'embranzida que Artur Mas ha donat a l'esperit de l'Onze de Setembre no vol dir que s'hagi quedat palplantat esperant que escampi la tempesta sobiranista. De fet, si no ha pressionat més és perquè segueix estant convençut que l'endemà que descarregui la pluja, en forma de vots el 25-N, els núvols començaran a desaparèixer, encara que alguns assessors reconeguin que li han advertit que Mas “no és el Pujol possibilista; vol tirar pel dret”. És per això que l'executiu del PP no s'ha dedicat només a observar el cel, sinó que ha vigilat amb lupa tots els moviments del cap de la Generalitat. I si bé en ocasions ha intentat respondre amb certa discreció, estudiant fórmules per frenar-lo, en moltes altres ha actuat amb barroeria.

Només cal repassar l'extensa llista d'estirabots, burles i amenaces que s'han succeït des de l'esclat de l'independentisme per part dels ministres de Rajoy. I si a això s'hi suma un cos diplomàtic espanyol obsessionat a tapar les vies d'aigua que se li han anat obrint a l'escena internacional, els estranys vols d'avions de l'exèrcit per diferents indrets de Catalunya o la persecució d'embarcacions que no portaven la bandera espanyola, la situació podria resulta fins i tot còmica si no fos perquè en el rerefons de tot plegat s'inclouen fórmules més o menys subtils d'intimidació.

En tot cas, la reacció de Rajoy al vendaval sobiranista ha anat per fases. En un primer moment va fer ostentació del seu tarannà parsimoniós: fer com si sentís ploure i, de tant en tant, demostrar un absolut menyspreu davant l'“algarabía” d'una colla d'eixelebrats. Això sí, mentrestant tots els seus ministres treballaven per a la causa de la por. La segona fase va ser la d'anar a treure el nas a la campanya basca, des d'on anava enviant missatges en format míting –amb un to més alt– cap al front que realment el neguitejava, el català. Superat el 21-O amb més pena que glòria per al PP, Rajoy tornava a col·locar-se el vestit institucional i iniciava una nova variant de la tàctica del desmenjat: presentar-se com un president dialogant enfront d'un altre que delira.

Rajoy ha decidit que ara és hora d'endinsar-se a l'arena electoral per arreplegar tant vots com pugui dels votants “escandalitzats” amb CiU, “desencantats” amb els socialistes i, de retruc, frenar els cants de sirena de Ciutadans i UPD, dos partits entestats a robar un patrimoni que el PP sempre ha considerat que és seu: la simbologia espanyola. “Podem picar de tot arreu. Tenim més camp per córrer que els sobiranistes”, confiava un dirigent del PP. L'objectiu: demostrar que són forts i que, per tant, hi ha molt independentisme “de butxaca” i que la galleda d'aigua freda de Duran i Lleida és un avançament del discurs que sortirà de la plaça Sant Jaume a partir del 26-N.