“Nosaltres mirem de poder estalviar”

Sí. I realment feia falta. Era una construcció dels anys 50 que s'havia fet d'una manera una mica barroera i que demanava reforma. Necessitàvem ampliar l'arxiu i altres coses i hem aprofitat per eliminar-hi les barreres arquitectòniques i facilitar-hi l'accés a totes les dependències municipals. Hi hem instal·lat un ascensor. Ara aquest servei públic té un edifici posat al dia que el dignifica.

Vam passar a obrir cada dia que, per un Ajuntament tan petit com el nostre, està bé. Tenir unes instal·lacions adequades és necessari per a tothom, tant per als ciutadans com per als que hi treballen.

No. Feia temps que fèiem caixa perquè sabíem que aquesta obra era necessària. L'havíem sol·licitat a través del PUOSC i sabíem, per tant que demanava un esforç notable. Ens hem ajudat d'altres subvencions que han sortit per poder acabar l'obra i les hem cobrat. L'ascensor era un maldecap perquè no sabíem com finançar-lo, i van sortir els plans Zapatero que ens van servir per tancar el cercle.

Ens hi haurem de mirar molt més. Les subvencions cada cop son més petites i haurem de veure com ho fem. Espero que la Generalitat, almenys, acabi el pla d'obres i serveis. Si la Generalitat respon, nosaltres podrem cobrir el que ens toca perquè ja ho tenim previst.

És l'adequació de l'entrada al nucli de Llabià: aixecar els carrers, canviar canonades, fer-ne els serveis a sota terra, és a dir, enllumenat, telefonia, clavegueram, etcètera. Té un import molt gran (al voltant dels 400.000 euros). Ara encara tirem amb una canonada d'uralita posada fa 50 anys. Canviar-la és una prioritat. Llabià és un nucli bonic però les línies travessen d'un costat a l'altre i ho distorsiona tot. Es tracta d'aprofitar l'obra per millorar-lo. Hi ha coses que s'han de renovar. Per acabar-la potser ens hauríem d'endeutar, però seria poca cosa. Seria el primer cop que ens endeutaríem en força anys. Nosaltres sempre mirem de poder estalviar per haver de demanar menys als bancs, o ja no fer-ho.

El municipi és agrícola, no depèn del turisme. Sobretot en el cas del turisme rural, suposa una activitat de més a més. Hem de buscar maneres per millorar la qualitat del turisme: menys gent que deixés més diners a la zona.

Ens afecta amb un percentatge petit. Estem parlant d'unes 60 hectàrees que son agrícoles. Són arrossars situats en una punta de terme. A nosaltres no ens aportarà cap benefici i, si ho fem bé, tampoc ens hauria de portar problemes. Quan tanquem els òrgans de gestió és important que l'agricultura tingui veu i vot. Els pagesos no poden esperar que es reuneixin una colla de persones ves a saber on. Els problemes en l'agricultura s'han de resoldre d'avui per demà. Necessitem que el pagès pugui decidir què fa demà al camp i no ho hagi de demanar hora, trucar una porta i esperar que li resolguin al cap d'un mes. Pensem que el pagès cuidarà la terra i l'entorn si li dóna beneficis. Si no és així, deixarà de fer-ho. Pensem que són els pagesos qui conserven la terra. No tinc clar que qui projecta el parc ho tingui clar.

Cal fer entendre quin pes té el pagès. Recordo que el conseller Baltasar en una visita ens deia que estava encantat de com estava cuidada la zona. I jo remarco: “I sense Parc Natural!”. Quan el pagès es guanya la vida ho fa tot perquè no s'espatlli. Potser no cal tanta protecció si ho tenim tant cuidat! De tota manera, entenc que hi hagi sectors que tinguin tendència a sobreprotegir. Per exemple, si jo fos l'alcalde de Torroella voldria la màxima protecció per les Medes i pel Montgrí. No crec que el Parc ens salvi la vida. A més ens caldrà que l'òrgan gestor sigui efectiu i que es pugui decidir amb celeritat.