“No hi ha cap greuge contra Catalunya”

Em sorprèn molt que gent que no se'n recorda pràcticament ni del que ha passat els anys 90 i 2000 se'n recordi del que va passar als anys 30 i em compari amb persones que s'han estudiat. Evidentment la política de C's no té res a veure amb el lerrouxisme. És el contrari. El lerrouxisme dividia la societat, que és el que està fent Artur Mas, dividir la societat en dos: els bons catalans, el millor de Catalunya, que va dir dels que van sortir l'Onze de setembre, i el pitjor, que suposo que som els que no vam anar a la manifestació. I nosaltres no volem bàndols, sinó una Catalunya de tots, plural, diversa, bilingüe, en convivència amb la resta d'Espanya i la resta d'Europa. Ara, hi ha persones com el propi Mas, que intenten fer veure que qui vol dividir en dos bàndols son els grans defensors de la convivència. Dit això, els pactes són legítims quan s'expliquen. El que em sembla una estafa és que algú pacti amb aquells amb que abans ha dit que no pactaria, com han fet CiU i PP. Nosaltres no farem pactes que no haguem dit, però estarem a favor de fer un govern que garanteixi la convivència, el respecte de l'ordre constitucional i el compliment de la legalitat democràtica, que evidentment, no es farà amb qui vol trencar la convivència, que són CiU i Esquerra, sinó amb els que volen una Catalunya de tots, que podrien ser el PSC, el PP o en alguns temes socials, ICV.

És un partit que no està al Parlament i per tant no tenim cap consideració al respecte, però és evident que no pactem amb partits que jutgen la gent per la seva raça o per la seva religió.

Jo no acostumo a personificar els països, això és un concepte molt propi del nacionalisme.Som 47 milions d'espanyols i set milions de catalans; per tant, ni Espanya maltracta, ni Espanya se sent, ni Catalunya és o Catalunya pensa. Dit això, a mi em sembla que no hi ha cap greuge ni conspiració mundial contra Catalunya, sinó una mala situació econòmica arreu d'Espanya; una mala gestió a Catalunya igual que a la resta de comunitats, amb la caixa buida i unes retallades brutals; i també corrupció. I alguns no volen que parlem d'això en campanya i ho consideren un atac contra Catalunya, però tenim un president de la Generalitat amb les seu escriptures de la seu del partit embargades al jutjat arran de l'espoli del Palau. En això sí que estem maltractats els catalans, per la corrupció i per persones i partits que han convertit Catalunya en un gran pastís a repartir entre amics, companys i coneguts. Ho estem veient ara amb les privatitzacions i renovacions de peatges a concessionàries d'autopistes que estan més que pagades. Però Catalunya no és cap pastís, i els catalans tenim dret a que quan a finals de 2013 s'hagi de parlar del model de finançament, tinguem un model propi que proposem en funció de la Catalunya que volem. Nosaltres el tenim i el vam proposar, però Mas no vol un model de tots els catalans dintre d'Espanya, sinó un model per trencar el sistema de finançament autonòmic. La nostra és una proposta de concòrdia, de millora del sistema, de transparència, però no perquè estiguem agreujats per haver nascut a Catalunya, sinó perquè dins un estat federal, o descentralitzat, hi ha debats legítims com aquest, que també es dona cada quatre o cinc anys a Alemanya o als Estats Units.

Si utilitzar l'himne d'un país en aquell país és una provocació, alguna cosa passa. No sé si a Obama el consideren un provocador, però posa la bandera americana i l'himne en cada acte del seu partit. Nosaltres posem les notes de l'himne, i usem la lletra cedida per Sabina, amb sis catalans que recitant-la, recitant un poema que jo subscric, perquè no parla d'aquelles dues espanyes antigues, ni de l'Espanya dels territoris, tribal, feudal, sinó de la dels ciutadans, d'una Espanya moderna, oberta, real, tangible. Jo crec que l'himne de Sabina reflecteix això, i lògicament no és cap provocació. És més, si avui aquest és un dels tres vídeos més vistos al Youtube a tota Espanya és precisament perquè hi ha molta gent, independentment del color polític i del lloc d'on sigui, que sap que aquesta visió d'Espanya és bastant més moderna que la del passat o la tribal dels territoris.

A mi no m'agrada parlar de matrimoni perquè no hi ha dues parts. Catalunya forma part d'Espanya i a més, insisteixo, som 47 milions de cònjuges, i amb opinions molt plurals. Dit això, em sembla que la gent que ha vingut d'altres parts del món ho ha fet buscant prosperitat, feina, una estabilitat i també un espai comú, en el cas de qui ve d'Iberoamèrica, perquè hi ha una facilitat tant cultural com lingüística per a treballar i viure a Catalunya, al conjunt d'Espanya i dins de la Unió Europea. I ara es poden trobar justament amb què, estant aquí, hi hagi un procés de secessió, de ruptura amb la resta d'Espanya i fins i tot de sortida de la UE. Nosaltres, en el camp dels drets civils, proposem que hi hagi més convenis de reciprocitat entre països perquè els col·lectius estrangers que viuen a Catalunya i el conjunt d'Espanya puguin votar i participar en la vida pública.

Que la transició ciutadana pendent l'hem de fer a tota Espanya i a tota Europa. No és una qüestió catalana, sinó que tenim dèficits democràtics al conjunt Espanya i d'Europa. No hi ha llistes obertes, ni podem triar els nostres diputats. I els partits ni fan primàries obligatòriament, tot i que alguns les fem voluntàriament, publiquen els seus comptes, com sí hem fet nosaltres a la nostra web, ni expliquen quins deutes tenen condonats per la banca que després executa les hipoteques de la gent. I tampoc tenim un president d'Europa escollit pels europeus, i per això passa el que passa, que cadascú fa la seva, ni un parlament europeu amb competències veritables. Els problemes que tenim en part venen també d'una Europa que és un grup de buròcrates que no estan fent una Europa dels ciutadans, sinó dels lobbies, i d'una Espanya que s'ha de reformar, però no trencar. La solució no és canviar de país, sinó reformar-lo. La prova és que Catalunya té menys democràcia, perquè no hi ha llei electoral, i tenim els mateixos problemes de corrupció i de falta de transparència que a la resta d'Espanya. Per tant, jo els diria que se sumin al projecte de reforma d'Espanya i d'Europa. Si volen sentir-se més catalans o menys espanyols, això és un altre tema, un tema de sentiments, però que participin d'un projecte polític que és Espanya i Europa.

Doncs no ho sé perquè no sé què pensa fer la conselleria d'universitats. Nosaltres el que vam demanar per donar suport a qualsevol reforma universitària era que cap persona per la seva condició social o econòmica quedés sense poder accedir a la universitat. I això vol dir que cal tenir en compte la renda de les persones. Estem pagant un servei públic que volem i defensem, però alhora també la gent ha de saber quant val estudiar a la universitat. Ara, que ho sàpiguen no vol dir que ho paguin. Però també estarem d'acord que hi ha gent que pot pagar 1.400 euros, o 2.000, i qui no. El que passa és que l'escala que han fet, o que diuen que han fet, no té la transparència que nosaltres vam demanar. No podem no saber per què s'han apujat els preus. I hi ha un altre debat, que és el de la reforma del mapa universitari. Hem de tenir universitats duplicades, o especialitzades i amb beques per poder tenir accés al transport o a un pis d'estudiants? Potser ens ho hem de replantejar. Catalunya no és Estats Units. Tenim uns desplaçaments de 100 o 200 quilòmetres, i molts pisos buits. Per tant, hem de buscar mecanismes. Podria haver una especialització a l'Autònoma, una altra a Girona i una altra a Lleida. Jo no crec en la universitat de butxaca, sinó en una universitat pública, potent i especialitzada, i aquest debat no s'ha produït perquè hi ha polítics que no volen debatre sobre això no sigui que algú s'emprenyi, però el que hem de garantir és l'accés a la universitat, no que la tinguis al costat de casa.

Diuen que la cultura no ocupa lloc. I en un país on tenim la sort de tenir quatre llengües oficials, sembla que estudiar català, o gallec, o euskera, hauria de ser una opció, perquè en algunes universitats s'està estudiant àrab, i és bo saber àrab, o francès, o anglès. Per què no una llengua del teu país? Optatiu, evidentment, perquè allà on no són oficials, no pots forçar ningú. Però si et ve de gust estudiar-la, per què no?

Doncs la mateixa que estudiar àrab, suposo: conèixer una llengua. Hem de canviar de xip, i més amb una llengua que és del teu país, que en una Espanya plural ha de ser un patrimoni de tots. Igual que hi ha optatives per estudiar cinema en la carrera de dret, es pot oferir llengua catalana, o llengua galega. La paradoxa és que nosaltres ho proposem i hi ha partits nacionalistes que no ho volen, perquè passa a ser una llengua de tothom, i ells volen que sigui un instrument de construcció nacional i d'identitat pròpia, i no conjunta.

Nosaltres volem que el català sigui llengua vehicular i obligatòria –juntament amb el castellà, com diuen les lleis, tot i que no es fa– en l'ensenyament obligatori. L'ensenyament universitari ja no és obligatori, i aquí el que hi ha és llibertat de càtedra i excel·lència i universalitat, i el que volem és que la llengua catalana no sigui una trava per tenir professors que vinguin d'altres parts d'Espanya o del món, perquè a la universitat no vas a aprendre català, sinó una carrera determinada, matemàtica, o física, o dret. El català, igual que el castellà, l'aprens en l'educació obligatòria. Si ve aquí un senyor i vol fer les classes en anglès, o en català o en euskera, i hi ha una traducció o una fórmula d'entendre'l i ens interessa que vingui, no posem traves nosaltres mateixos. Per això demanem que als professors no els puguis forçar a tenir un nivell lingüístic, que no els jutgis per la llengua que parlin. És més, hi ha professors catalans de tota la vida que com van estudiar durant el franquisme, no tenen el nivell C, però parlen perfectament el català i han tingut problemes per accedir de vegades a determinats concursos.

Una cosa són les aules d'acollida, que serveixen perquè quan algú accedeix tingui un reforç, i nosaltres hi estem a favor, i una altra aquests espais com els que van posar en marxa a Vic i Reus, que estan fora del sistema educatiu. No em sembla bé que a la gent se la tregui de l'ensenyament obligatori per fer una mena d'immersió cultural quan arriba a Catalunya. I aquestes aules de benvinguda educativa, una forma molt maca de dir-ho, molt eufemística, són una manera de dir-li a algú que no pot entrar encara a l'escola i que es quedi al marge del sistema educatiu fins que estiguis preparat. Jo crec que això no és constitucional. Jo no puc estudiar amb la meva filla a casa meva perquè jo cregui que és millor que anar a l'escola. I l'administració pública no hauria de crear aquests espais-guetto, aquestes bombolles culturals, sinó aules d'acollida dins del sistema per reforçar una incorporació més ràpida.

Aquest és un debat europeu. I a Espanya, tant Zapatero com Rajoy com Mas estan pujats en un dogma que és que d'aquesta crisi sortim retallant sanitat, educació, sous de funcionaris, pujant l'IVA, l'IRPF... I s'equivoquen. Sortim si reactivem l'economia, en comptes d'ofegar-la. Cal ajudar els emprenedors a muntar empreses, que el crèdit arribi d'aquestes caixes d'estalvi intervingudes amb diner públic i que es faciliti la contractació perquè la gent surti de l'atur, que s'abarateixi la contractació, no l'acomiadament. L'altre dia comentava Antonio Asunción, un exministre del PSOE que ara dóna suport a C's, que estem obsessionats en fer un banc dolent i es preguntava per què no fem un banc bo. Saps què és injectar 70.000 milions d'euros de crèdit a l'economia real en un moment en que estem ofegats? Plantejo obrir una part del FROB a donar crèdit a la gent. I també una redistribució de la riquesa: no podem renunciar a Catalunya a 300 milions d'euros de l'impost de successions per grans fortunes, i alhora matxacar la gent pujant-li el tram d'IRPF català, que és el més car d'Espanya. I l'euro per recepta el paga igual el senyor Mas que una senyora amb fibromiàlgia que cobri 800 euros de pensió. I un altre debat: jo sóc partidari de gastar menys i millor, però, ¿hem suprimit diputacions, a Espanya? No. Hem suprimit consells comarcals, a Catalunya? No. Tenim mil televisions a Espanya i la meitat pràcticament públiques, i a Catalunya n'hi ha unes quantes. Però això no es toca. Per què? Perquè els partits polítics hi fiquen el nas, i afecta el seu clientelisme. Tot això que estic dient no és la solució màgica, ho passarem malament, però si amb una mà apliquem austeritat a allò que és prescindible, no al que és imprescindible, i amb l'altra comencem a injectar crèdit i facilitats de contractació, potser canviem les coses. Si no, ho tenim complicat.

En l'economia mundial, sí. Però els que ens estan pressionant perquè tornem els deutes són entitats financeres de determinats països d'Europa. Com que no hi ha un president europeu, cadascú defensa només el seu, i la senyora Merkel, legítimament, defensa els alemanys. Però algú defensa l'interès que Europa no se'n vagi en orris? I que Espanya i Itàlia necessiten més temps per poder tornar el deute? Ens estan posant topalls de dèficit que és impossible complir. Si l'únic que fas és pujar l'IVA, matar el consum, pujar l'IRPF i retallar sous públics, l'economia se't mor. Hauríem de fer economia expansiva i l'estem fent restrictiva. Els que hem treballat a la banca sabem que una entitat té dos clients preferents: el que té molts diners i el que déu molts diners. Apliquem això a Europa. Qui deu més diners? Espanya i Itàlia. Doncs renegociem el deute.

És que quan canalitzes el malestar popular i li dius a la gent que tot el que passa és culpa de la resta d'espanyols, el problema és que la gent s'ho cregui. Jo entenc que pugui haver gent que tingui el sentiment de no voler ser espanyola, com pot haver-hi gent que no vulgui ser europea, és molt legítim, però una cosa són els sentiments i una altra és l'economia d'un país, la política, el marc de convivència. I jo a aquesta gent el que els diria és que sobretot siguem ciutadans crítics. No només amb el govern, sinó amb tots els partits, amb la vida pública. A nosaltres ningú ens dirà que som antiespanyols per criticar Rajoy i les seves mesures. I al senyor Mas també se li ha d'exigir per les coses que està fent o les que no està fent. Ens va dir que el tripartit era un desastre, i en part era raó, però al final del seu mandat fracassat ell té 250.000 aturats més que el tripartit, un 42% més de llistes d'espera a la sanitat pública i gairebé 20.000 empreses que han tancat. És un fracàs estrepitós. I tot és culpa de la resta d'espanyols? No. Part de la culpa la té el govern d'Espanya, part la té Europa, i part la té el govern de Catalunya. Però embolcallar tot en una gran estelada i dir que la solució és la independència perquè he vist que ens anem a Ítaca... home! A Ítaca amb l'euro per recepta? A Ítaca pujant la gasolina? A Ítaca retallant en salut i ensenyament? I hi ha dificultats a totes les comunitats. Ens estan venent una espècie de greuge contra Catalunya quan el que hi ha és una crisi brutal i un debat sobre redistribució de riquesa, gestió econòmica i prioritats.

No, perquè seria mentida, i per això no ho faig. El que dic és que si hagués de fer retallades, prioritzaria, i si hagués de pujar un impost seria a qui té més, no menys. I si algú diu que cal pujar aquest cèntim sanitari però que quan pugi l'economia el traurà, d'acord, però el que no val és retallar drets i no dir que es fa de forma conjuntural. Aquí es critica molt els servidors públics, però ens oblidem que servidors públics són els metges, els jutges, els policies, els professors. Potser el que sobren són estructures polítiques. I aquest debat el podem fer partits que som lliures, que hem nascut al segle XXI, que no volem ni mantenir aquestes estructures ni ser-hi sinó que volem reformar el país. Ho estem intentant però costa, perquè topes amb un mur, que no és ideològic sinó de sistema.

Tens raó, però hi ha dos tipus de promeses. Un exemple: jo no puc dir avui que crearé 300.000 llocs de treball, com prometen molts. Hi ha partits que diuen que si som independents tindrem menys càncer, i això, independentment de la ideologia, és prendre el pèl a la gent. Jo no puc dir que aconseguiré que la UE canvii la seva política i reactivi l'economia espanyola. El que puc dir és que si em toca ser-hi, defensaré que ens estem equivocant no reactivant l'economia, i proposaré que s'ajudi els empresaris a contractar gent que està a l'atur, i que la gent que estigui a l'atur es pugui formar. Però t'enganyaria si et digués que perquè tens dues carreres i estàs molt ben preparada tindràs un lloc de treball segur. El debat ha de ser de model, perquè qui crea els llocs de treball són els treballadors i els empresaris, no els polítics. Nosaltres podem ser com els bons àrbitres, que no se'ns noti, però massa sovint som els protagonistes. De vegades els polítics ens queixem de que no els ciutadans no ens comprenen, i matem el missatger, però el que hem de fer és analitzar quin missatge estem donant, perquè aquí hi ha bona part del divorci que hi ha entre els ciutadans i la política. I si la relació i el compromís entre el partit i els ciutadans fos molt més directa, això milloraria. Els diputats de C's cada tres setmanes fem trobades al Parlament amb la gent, amb els nostres electors. Volem recuperar aquesta confiança des del realisme.

Nosaltres a principi de la legislatura vam presentar un pacte anticorrupció amb 10 punts molts clars, valents, concisos, a tots els partits polítics i i la resposta va ser el silenci. Per exemple demanàvem que els parits polítics siguin responsables civils subsidiaris dels casos de corrupció, o que hi hagi un pacte polític perquè els partits retirin els imputats per corrupció de les seves llistes. En aquesta campanya, C's ha publicat els seus comptes, els seus comptes bancaris i la no condonació dels deutes. I hi ha partits que tenen sis o vuit milions d'euros condonats per entitats financeres on tenen el nas ficat, a més. Bankia i Caixa Catalunya tenien dos exministres del PP o el PSC al capdavant, amb 11.000 milions de forat del PSC a Caixa Catalunya i 22.000 a Bankia. És un problema de sistema, que és opac. Volem que la llei electoral reculli un sistema transparent de finançament,i que es prohibeixin les condonacions de deute.Això ho vam proposar i PP, PSC i CiU hi van votar en contra, perquè tenen condonacions de deutes. No pot ser que la gent sigui embargada quan deixa de pagar tres rebuts i els partits no paguin els seus deutes perquè hi ha favors entre les caixes i els partits.

Per descomptat. Amb voluntat política això ho canviem en un quart d'hora. Aquest és el problema, que els que han de pitjar el botonet al Congrés o el Parlament, voten que no. Si diguessin sí, tindríem llei electoral a Catalunya, un pacte anticorrupció, llistes obertes, primàries als partits i els comptes publiques. C's, per ser coherent, el que fa és complir amb tot això voluntàriament.

Que em semblen tan malament com les de la consellera Rigau quan tres mesos abans va dir que estava orgullosa que l'escola catalana fos un lloc per catalanitzar els alumnes catalans. Ni ens han de catalanitzar ni ens han d'espanyolitzar. Ens han de fer persones lliures, hem d'estudiar història, matemàtiques, filosofia... , i preocupar-nos de que a la OCDE Espanya és el país número 27 en fracàs escolar i de qualitat educativa, i això és un drama, i de que a Espanya, Catalunya encapçala el rànquing de fracàs escolar juntament amb la Comunitat Valenciana. D'això s'haurien de preocupar Rigau i Wert. Jo crec que a PP i CiU els interessa que no parlem de tot això, de que en comptes de 25 alumnes per classe en tindrem 35, o de que Rigau ha tret una hora a la educació pública, no a la privada. En comptes de barallar-se en públic i després pactar junts les retallades, el que haurien de fer Wert i Rigau es debatre com s'han de complir les sentències del Suprem o el Constitucional, o com introduir l'anglès com a tercera llengua vehicular a l'escola, cosa que també estaria molt bé.