El bon rotllo té poca sortida

O bé als espanyols ja tant els fa si Catalunya se'n va, torna o es queda a mig camí, o bé el PP ha perdut tota la seva capacitat de remoure els sentiments de la ciutadania, de la qual en va donar una gran lliçó durant la tramitació de l'Estatut al Congrés dels Diputats. Tant se val que fes un fred d'esquinçar les voreres o que cremés l'asfalt. Tant és si hom s'hagués de passar tota la nit viatjant en un autobús amb les cames plegades per després recórrer mitja ciutat a peu. Qualsevol sacrifici era poc per tal d'omplir els carrers de Madrid per exigir el cap dels polítics catalans per haver gosat presentar un projecte que era considerat la gran declaració d'independència de Catalunya. I enmig d'aquella orgia d'animadversió indissimulada, els protagonistes de la major part de pancartes acostumaven a ser el president Pasqual Maragall i el dirigent d'ERC Josep Lluís Carod Rovira. La militància i els simpatitzants del PP van estar al peu del canó i van servir bé a l'estratègia de Mariano Rajoy, amb la qual pretenien donar una coça a José Luis Rodríguez Zapatero a través de les anques dels catalans.

Però ara que el PP demana a aquella mateixa gent tan sacrificada una simple “declaració d'amor” cap a Catalunya –tan simple com clicar un m'agrada a un perfil de Facebook creat per la direcció popular per al 25-N– la resposta general ha estat la indiferència. En un partit que presumeix de superar amb escreix els 800.000 militants, que va rebre més de deu milions de vots a les generals d'ara fa un any i que el seu líder acumula més de 85.000 seguidors, no ha estat capaç de traslladar aquesta fidelitat a la causa catalana. Des de la seva constitució a primers de novembre, només 1.645 internautes (dades d'ahir al vespre) han decidit adherir-se a la pàgina Que no nos separen, me gusta Catalunya, i una xifra similar hi han deixat comentaris. Alguns s'esforcen en trobar-li alguna virtut als catalans i donen les seves raons per rebutjar una eventual separació. Però una part important no han fet anar el teclat per mostrar l'estima que reclamava el vicesecretari d'organització, Carlos Floriano, durant la presentació de la pàgina, sinó tot el contrari. “Els hauríem de donar el passaport i fotre'ls fora d'Espanya; i el primer, marcant el pas, aquell senyor anomenat Artus (sic) Mas”, conclou una aportació recent. “A mi tant me fa si se separen o no”, diu una altra. Però no són els únics que s'esplaien en aquestes declaracions de desamor: “Que es comprin una illa i s'hi facin el seu país; això sí, primer pagueu els 44.000 milions d'euros que deveu (...) Al senyor Artur Mas sembla que se li ha posat malament tanta botifarra.” I finalment, hi ha el model passat de voltes: “Que els donin per. Un reixat i que es fotin.” Tots, això sí, amb noms i cognoms. Ningú no s'amaga.