Entre pecetes, pessetes i euros

En un passatge del debat de TV3, el socialista Pere Navarro va interpel·lar Artur Mas. “Senyor Mas, defensa la independència. Estaríem dins la UE? Tornaríem a la pesseta?”, va preguntar Navarro. El neguit de quina seria la moneda d'una Catalunya independent no es viu amb dramatisme a la Casa de la Moneda de Madrid, on el seu cap d'àrea del museu, Rafael Feria Pérez, acostuma a dir que “el diner no existeix” perquè en última instància només funciona quan es confia en l'emissor i el seu poder, i això és “subtil i eteri“.

Davant el preconitzat retorn a la pesseta que uns quants auguren, la Casa de la Moneda no es defineix. Les seves onze sales expositives, però, sí que rendeixen tribut a l'enginy català com a motor de la moneda a l'Estat espanyol, des dels coneguts com a mancusos –monedes dels almohades que eren imitades en versió cristiana pels comtes de Barcelona com unes d'or exposades i que eren emeses per Ramon Berenguer I (1035-1076)–. En la seva mostra permanent, la Reial Casa de la Moneda i Timbre narra com, al segle XIII i sota el regnat de Pere II de Catalunya a Barcelona, es va emetre de forma unilateral el croat, moneda de plata que devia el nom a la creu del revers i que va durar fins al regnat de Felip V.

Al visitant sensible a l'hora de trobar un antecedent de balances fiscals descompensades la visita no li amaga que l'impuesto de moneda forera o monedatge, consistent a pagar al rei cada set anys una quantitat equivalent al benefici (senyoratge) de cada emissió, “era més respectat a Aragó que a Castella”. Al visitant poruc pel conflicte de monedes la visita l'il·lustra com la guerra dels segadors va afavorir la proliferació de peces de cinc reals, de cinc sous i sexennis encunyats a nom de Lluís XIII, de Lluís XIV i de Felip IV per les ciutats que eren partidàries d'un o altre monarca.

En un moment en què Madrid agita també la por del retorn a la pesseta en l'eventual Catalunya independent, als visitants de la Casa de la Moneda –sobretot alumnes de col·legis– els sorprèn descobrir que la primera pesseta (nom popular de la moneda de dos reials des del segle XVII) es va encunyar a Barcelona el 1809, en plena guerra del francès, i que la seva etimologia és catalana i deriva del diminutiu peceta. I els sorprèn encara més descobrir que Madrid i Sevilla van encunyar també pessetes, però que el mot peseta només apareixia en les de Barcelona. No és fins al 1837 que neixen les pessetes d'Isabel II i el sobrenom peseteros, adjudicat als soldats a sou que defensaven els drets de successió d'Isabel davant el pretendent Carles V.

Després de recórrer monedes i bitllets emesos en la Guerra Civil –un bitllet de pesseta de Malgrat aplega Macià i Companys–, la Casa de la Moneda explica el salt a l'euro. Però al final no hi ha cap sala que desveli el futur català. Al carrer, els ciutadans retenen avui 282.523 milions de pessetes sense bescanviar, però pensant més en el col·leccionisme que en anar aviat de compres a Catalunya.