Il·lusió
Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol
Els nostres últims editorials han subratllat el caràcter extraordinari, fora del que és corrent, de les eleccions de diumenge vinent. I del moment realment crític en el qual es fan. Es fan al bell mig d'una crisi econòmica que per la seva magnitud marcarà un abans i un després. I que amenaça el nostre estat del benestar, aquesta gran conquesta social de l'Europa dels últims setanta anys. I que trasbalsa els nostres valors. I que fa que l'estat d'ànim de la societat no sigui bo.
Por. Escepticisme. Frustració. Irritació. Manca de confiança. Són ara actituds dominants.
I tanmateix a la Catalunya d'avui també hi ha actituds esperançades i positives. I n'hi ha una que tota sola no ens traurà del mal temps en què vivim, però que és important. Que pot ser molt important. I que en la forma i la intensitat en la qual l'estem vivint podria fer més fàcil sortir del terreny rocós i àrid i poc agraït en què ens trobem. I és que, enmig de tot aquest panorama que tira a depriment a Catalunya, hi ha un component important d'il·lusió. Això no esborra tot el que hem dit de preocupació generalitzada. No ho fa tot color de rosa. Però sí que és cert que enmig d'aquest paisatge ombrívol –que és el de tot Europa, o gairebé– a casa nostra es donen alguns fets positius més sovint o més forts que en altres països. Hi ha esperit emprenedor, hi ha creativitat cultural, hi ha una gran capacitat de crear xarxes socials i de mobilitzar energies al servei d'aquests xarxes. Però sobretot ara el que hi ha és més il·lusió que a molts països d'Europa. Més il·lusió col·lectiva. Més il·lusió de país.
Pot semblar o pot ser paradoxal que en un moment més aviat trist a gran part d'Europa –tant a països molt potents, com França, com a països més modestos, com Portugal o la mateixa Espanya, que en molt pocs anys ha passat de l'eufòria a la melancolia– a Catalunya, tot i participar de la mateixa inquietud, hagi sorgit en canvi un raig d'esperança. Un molt potent raig de llum i d'esperança.
Això té una explicació. A Catalunya hi ha molt d'atur. Hi ha molta gent i moltes empreses amb dificultats. El nivell de vida ha baixat. Tot i ser més dinàmics que la resta de l'Estat, l'economia catalana pateix. I molta gent pateix. Malgrat això, el país no està adormit. Ni resignat. Tot això coexisteix amb una actitud il·lusionada i esperançada.
Com s'explica això? S'explica perquè al contrari del que passa gairebé a tot Europa, i a Espanya, Catalunya ara no està confrontada només –tot i que també– amb un gran problema econòmic i social, i fins i tot de model de societat, sinó també amb un problema de raó de ser i de manera de ser. De voler ser quelcom que valgui la pena. De quelcom que ens faci sentir goig de ser el que som. I que per tant ho volem conservar i millorar. Catalunya té un problema econòmic i social, com tothom o quasi tothom, de vegades molt greu. Com també ho és a la major part d'Europa. Però a més té un problema de respecte, d'exigència de dignitat. I un problema d'identitat, de poder ser el que s'és.
És un país que vol viure, i ho vol fer amb una plenitud que ara li és negada. I molta ambició. I molta capacitat de conscienciació. I d'integració. No vol ser un país a mitges. Ni manso. Pacífic, sí, però manso, no. Vol ser un país que faci goig. I un país potent. Potent no per força –tindrem la que tindrem– però sí per qualitat social, cultural i humana. Volem ser un país que faci il·lusió. Als de fora i sobretot als de dintre. Als de dintre, i també als de fora.
Per a assolir això necessitem llibertat política, justícia i equilibri social, esperit de convivència, mentalitat de superació. I no estar financerament ofegats, escapçats políticament, frenats en el nostre estat de benestar, frenats en els nostres projectes. I amb perill constant que la nostra il·lusió es panseixi.
I justament la il·lusió pot ser, i de fet ja ho és ara en bona part, la clau que malgrat tot avui a Catalunya hi hagi més esperança, més audàcia i més capacitat de projecte. I és la il·lusió, és a dir, no pactar amb la mediocritat ni amb la resignació, la clau que avui a Catalunya hi hagi més fe. I més capacitat de resistir. I també més ambició. I més confiança. I més assumpció, com a país, del risc. És a dir, més de tot allò sense el qual un poble es va marcint.
LES ELECCIONS DEL 25-N han de ser l'inici d'una Catalunya nova. Ho poden ser. Perquè enmig dels núvols baixos, que poc o molt tapen el cel de més de mitja Europa, a Catalunya la idea de país, de poble en marxa, i les ganes de viure com el que som i –millor– com el que podem ser, ara hi és.
Hi ha un raig potent d'il·lusió. De redescobriment de l'esperit lliure que portem a dins.
