Pujol, Maragall i l'Ebre

He estat uns dies prenent les aigües (i la fresca) en un balneari termal transitat per jubilats, una categoria a la qual he accedit recentment. Conscient que serien dies amb temps de sobres per a tot, vaig emportar-me alguns llibres d'aquells que et regalen en l'arbre de Nadal, pel sant, l'aniversari o el dia de Sant Jordi i que no acabes de trobar mai el moment per començar a fullejar-los. Dos d'aquests llibres –les memòries de Jordi Pujol (Memòries 1930-1980. Proa, 2007) i les de Pasqual Maragall (Oda inacabada. Memòries, La Magrana, 2008)– els he llegit amb atenció i simultàniament. L'un en hores d'esbarjo del matí (el de Pujol); l'altre, a partir de mitja tarda (el de Maragall). Els asseguro que aquest és un bon sistema per no deixar els llibres a mig llegir, especialment considerant que un i altre fan part d'una mateixa realitat, que és també meva i de tothom: Catalunya; que se situen en temps contemporanis; i que, a més, tenen moltes referències compartides, començant per la coincidència, l'un com a mentor i l'altre com a alumne, a la institució Virtelia, quinta essència de la formació de les elits barcelonines en els cinquanta.

La primera conclusió que he tret és la meva més ferma condemna envers les malfiances que alguns seguidors radicals de l'un tenen i han tingut envers l'altre. Des dels convergents que acusaven Maragall, entre més coses, de borratxo, als socialistes que consideraven Pujol un sàtrapa lladre i corrupte. Bé que es queixen amargament l'un i l'altre en les seves memòries per aquest tractament injust i fals. Pujol i Maragall, malgrat les seves calentones, són dues icones indiscutibles, referents històrics de la nostra vida recent. Més que presidents de Catalunya, en un moment determinat han estat, ells mateixos, Catalunya. A tots dos es podria aplicar aquella sentència de Montaigne en el seu llibre primer: «El vertader mirall dels nostres raonaments és el curs de les nostres vides», perquè les cròniques escrites de Pujol i de Maragall són les cròniques del país, i així és com passaran a la història. Vaig voler aturar-me, però, en la referència que els dos presidents fan a les Terres de l'Ebre en els seus llibres. Maragall no en parla en cap moment, tot i que, de paraula, fou un destacat defensor de la Vegueria de l'Ebre; el seu és Barcelona. Pujol diu sovint que l'Ebre ha estat sempre un dels punts d'interès de la seva tasca i esmenta que a la cel·la en què va estar empresonat durant dos anys a Saragossa hi tenia un pòster del Delta de l'Ebre, però durant els anys de la seva presidència no ho va demostrar. Tots dos, però, en moments concrets han fet ús de l'Ebre com a argument dels seus raonaments polítics, i fins i tot s'han passejat per aquí entre paella de militants i mariscada d'admiradors; però poca cosa més. L'Ebre queda lluny i ells, barcelonins d'origen, de vocació i d'interès electoral, perquè allí és on hi ha els vots, escriuen des de Premià de Dalt o des de Rupià. Un polític contemporani que es va interessar per les comarques riberenques fou Josep Tarradellas, que durant els dos anys i mig de presidència va estar-hi fins a deu vegades, pernoctant sovint al castell de la Suda de Tortosa; era clar, però, que un dels seus interessos era aconseguir una mena de pacte sobre les aigües de l'Ebre, el qual es concretà en el que s'anomenaria el minitransvasament a Tarragona. Per sobre de tots, qui més va escriure i defensar les Terres de l'Ebre com a realitat política i referent territorial fou el malaguanyat Ernest Lluch. Poc després de la seva mort, vaig suggerir al PSC de les Terres de l'Ebre l'edició d'un opuscle amb els articles de Lluch apareguts en la premsa diària i altres mitjans sobre Tortosa i el seu territori. Em van contestar que ho fes jo. El problema és que a aquestes alçades de la pel·lícula jo ja no tinc esma per estirar la corda.