Carta a Josep Antoni Duran i Lleida

Senyor Josep Antoni Duran i Lleida, president del comitè de govern d'Unió Democràtica de Catalunya:

Com ja saps, fa temps que no comparteixo amb tu la gran majoria de plantejaments polítics i organitzatius que, sota la teva presidència, s'apliquen en el nostre partit. Catalunya ha evolucionat ràpidament els últims set anys cap a una presa de consciència nacional que ha canviat totalment l'estratègia necessària per assolir els projectes nacionals que com a país tenim. No m'estendré gaire, però cal recordar que, amb l'elaboració de l'últim projecte d'Estatut, una gran majoria dels catalans vàrem proposar, representats pels nostres parlamentaris, una nova manera de relacionar-nos amb Espanya que s'acostava a la federació, amb guanys importants en tots els camps administratius i, sobretot, amb la possibilitat de tenir tractes unilaterals entre els catalans i els espanyols diferenciats dels de les altres comunitats autònomes, reconeixent, per tant, la nació catalana com a una més dins de l'Estat espanyol. Ja saps que aquest és un dels punts més importants del manifest fundacional d'Unió que s'ha mantingut al llarg del temps en el nostre pensament doctrinal i que crec que encara ningú es planteja canviar.

El projecte d'Estatut, després de ser menyspreat i maltractat pels governants i partits polítics espanyols, va acabar totalment anul·lat amb una sentencia del Tribunal Constitucional provocant la reacció del poble català que es va manifestar el 10 de juliol del 2010 amb el crit d'independència. Ningú dels que n'eren els receptors van voler escoltar, tant de les Espanyes com dels de casa, entre els quals queda palès que hi ets tu.

Durant aquest temps, el poble de Catalunya ha fet l'esforç de cercar maneres de manifestar, pacíficament, l'anhel de buscar el propi destí amb responsabilitat i prudència, ha fet consultes populars; s'ha organitzat a través de moltes associacions i entitats de caràcter civil que treballen per donar solucions als problemes i dubtes que genera el projecte d'un estat català; ha fet néixer dins del municipalisme el compromís de treballar al costat del poble pel projecte independentista i també ha creat l'Assemblea Nacional Catalana, que aglutina la societat que, clarament, lluita per tenir un estat català independent. Aquest esforç va culminar amb la multitudinària manifestació de l'11 de Setembre passat, plena d'estelades i amb el crit, molt més alt que el de l'any 2010, d'independència. El lema era un nou estat dins d'Europa.

Tampoc has volgut escoltar aquest darrer cop el nostre poble i t'aferres a defensar posicions contràries, amagades en ambigüitats tècniques que no enganyen ningú. El president Mas, finalment, s'ha posat al costat dels catalans i, amb el màxim risc personal, va convocar unes eleccions que han donat un gran resultat per al projecte sobiranista, amb un gran cost personal que l'honora i el fa gran com a servidor públic.

Unió es va fundar l'any 1931, entre d'altres, pel meu avi Lluís, per treballar per Catalunya, fent política catalana, per tal d'assolir la plena sobirania del poble català, reconeixent els drets de la nació catalana i construint un projecte socialment just que fes avançar la societat cap al que ara en diem el benestar. La doctrina que en sorgeix en els congressos que es van fer durant la República apunten que el més convenient seria buscar una relació de confederació de les nacions de la península ibèrica, amb el reconeixement previ de la sobirania de cadascuna d'elles.

Això suposava la independència política i la interdependència econòmica. Hem de pensar que, llavors, no existia el projecte europeu, encara que ja els nostres pares van apostar per una federació d'estats europeus. Aquest projecte va ser referendat en una compilació que es va fer per als militants durant el franquisme, concretament el 1967, i el full de ruta que ens varen deixar deia que, en cas de fracassar aquest projecte per falta de respecte d'Espanya cap a Catalunya, la nostra obligació era caminar cap a la segregació i, per tant, la independència plena amb els màxims sacrificis personals necessaris. Sé que tu i en Rigol això ho vàreu matisar en el consell de Sant Cugat per poder mantenir sempre els lligams amb Espanya, encara que aquests suposin la nostra desaparició com a nació.

Jo vaig gosar presentar la meva candidatura en l'anterior congrés del partit per explicar a la militància i a la societat catalana aquest noble pensament polític que encara és dins d'Unió i que tant t'entossudeixes a fer desaparèixer amb la complicitat dels teus ajudants i que potser aconsegueixis ben aviat. També em vaig presentar per tornar a introduir la democràcia dins del nostre partit, democràcia que avui no existeix i que ha permès que fos perseguit pels responsables de l'aparell del partit, fins a la expulsió de les llistes dels candidats de CiU al Parlament de Catalunya i a la impossibilitat de tenir veu als nostres consells nacionals, ja que en formava part en qualitat de diputat. També han rebut consells els militants que van fer possible la meva candidatura amb el seu aval. Així doncs, ja no tinc veu dins del partit ni manera de comunicar-me amb la militància a partir dels mitjans normals.

El 25 de novembre passat el poble va parlar i ha donat una gran majoria, dins del nostre Parlament, als partits independentistes, que passa, per força, per un govern conjunt amb ERC o amb el seu suport. Aquesta és, sens dubte, la voluntat dels catalans i, per tant, el que hem de fer possible els polítics. Nosaltres, els d'Unió Democràtica de Catalunya, encara més, ja que, tal com he exposat més amunt, vam néixer per això, per lluitar per la plena sobirania del poble català, intentant que s'aconsegueixi dins de l'Estat espanyol i, si no és possible, amb un estat català independent. És que no estem en aquest punt? No és cert que Espanya ha estat sorda i cega als nostres intents de desenvolupar la nostra nació dins del projecte de l'actual democràcia espanyola? I no és cert que només ens queda segregar-nos d'Espanya per poder evitar l'assimilació de Catalunya per part d'Espanya i per poder recuperar el nostre projecte nacional? Doncs sí, Josep, estem en aquest punt i no s'hi val a tornar a buscar punts d'encaix amb l'Estat espanyol, ja que al
final el que realment estarem buscant són maneres de ser espanyols.

Aquest dissabte passat has manifestat la voluntat de liderar personalment la recuperació de l'espai d'Unió dins de la federació amb CDC, ja que el nostre suport ens portaria inevitablement a la desaparició, seguidisme de l'independentisme que ha abraçat CDC i que ha deixat orfes tants catalanistes no independentistes en les esmentades eleccions. Has manifestat l'error de la convocatòria, encara que te'n vas fer responsable, que obeeix al fet d'escoltar el crit de la manifestació de l'11 de Setembre i que fa un home honrat que vol fer política des de la transparència i que creu que el poble ha de governar per sobre dels interessos dels partits i dels polítics. Has dit que la campanya ha estat massa radical (jo diria neta i sense enganys) i que això ha provocat la participació de l'electorat que normalment no solia votar en unes eleccions catalanes, provocant un augment del vot espanyolista, criticant, doncs, l'augment de participació que com a demòcrata hauries d'haver aplaudit i que no va ser mencionat en cap moment del teu llarg discurs. Has dit que prefereixes pactar amb el PSC, encara que ja saps que és inevitable fer-ho amb ERC. Has dit que l'independentisme no és possible, ja que els municipis metropolitans no ho són; tingues paciència, ja som 650 i al final hi serem quasi tots. Has dit que no hi ha cap estat d'Europa que comparteixi el nostre projecte nacional i que Europa està farta dels catalans. No serà que amb un interlocutor com tu, que no vol la independència del nostre poble i que, a més, és el president de la comissió de política exterior del Congrés dels Diputats amb passaport diplomàtic español, representant, per tant, l'Estat español, no és la persona més idònia per explicar el que pretenem fer els catalans en el futur més immediat? I has dit que hem de refer els lligams amb el PP de Madrid i que ho faràs tu personalment, tot demanant que se't doni suport quan apareixen les lògiques crítiques per aquest fet; i no serà que vols mantenir els teus interessos personals en la comissió d'Exteriors del Congrés? Tot plegat, un despropòsit que aboca inevitablement el nostre partit cap a un destí desconegut i totalment al marge de la línies que varen marcar els nostres fundadors i que varen portar fins a
la recent democràcia els militants de la resistència al franquisme.

Jo he intentat treballar des de dins d'Unió per recuperar la llibertat del meu poble i ho he fet perquè quan vaig ingressar en el partit estava clarament dins la nostra doctrina política, tal com m'explicava el meu pare. Des de fa uns anys, he intentat modificar-ne el rumb, per mi erroni, que ha pres, comprovant la impossibilitat de crear un debat democràtic intern sobre aquesta qüestió, ja que ha tingut sempre la més dura i personal oposició teva. Per tant, ja no em queden possibilitats de servir el meu país dins d'Unió, segons el que jo crec que necessitem, que és la independència plena de Catalunya amb la total segregació d'Espanya. Tot plegat em porta a demanar-te, doncs, que em donis de baixa com a militant d'Unió Democràtica de Catalunya, encara que em suposi personalment un fet dolorós per la vinculació familiar amb aquest projecte polític. Només així podré, honradament, seguir treballant segons el meu pensament personal pel meu país, amb honradesa i lleialtat, i posar fi a les lluites internes que tant mal fan al partit que varen fundar una bona gent que estaven únicament
al servei de la pàtria catalana.