El nucli dur del catalanisme
Del catalanisme o del nacionalisme català. Dues expressions equivalents. O, per dir-ho en termes més discursius de la reivindicació catalana, de mantenir la seva identitat i de disposar dels instruments polítics, econòmics i institucionals per a conservar i desenvolupar la seva personalitat pròpia. Generalment, plantejat en un marc espanyol on això sigui possible. Ara amb el dubte per part de molts de si realment això és possible.
Però sigui quina sigui la formulació política i institucional que finalment es propugni proposar o establir, cal recordar quin és el nucli dur del moviment de reivindicació catalana des de la segona meitat del segle XIX. És la llengua i la cultura. I la memòria i la consciència històriques.
També l'economia. També la política. Però el desencadenant primer i principal han estat la llengua i la cultura.
Hi ha nacionalismes basats en la religió, o en l'ètnia o la raça, o en la geografia i la distància. O només en l'economia. No és el cas de Catalunya. El nucli dur del moviment català és sobretot la llengua.
Avui no tothom parla català a Catalunya, com sí que era el cas l'any 1900. Però continua sent el que li confereix personalitat pròpia. També li dóna personalitat que hi hagi una bona, molt bona, convivència entre catalanoparlants i castellanoparlants. O més exactament entre catalans catalanoparlants i catalans castellanoparlants. Que uns i altres hagin fet seva la formulació catalanista –indiscutida des de fa més de seixanta anys– que “català és tota persona que viu i treballa a Catalunya”. En un país que es va formar durant segles entorn de la llengua catalana, que ha evolucionat, però que no ha perdut els fets que el fan diferent, que són la llengua pròpia, la cultura i la consciència lligades a aquesta llengua, la seva memòria. Incorporant-hi una altra llengua, a causa, sobretot, de la vinguda a Catalunya de molta gent castellanoparlant, amb un alt grau d'integració social, humana i de consciència.
Avui, per tant, podríem dir que el que confereix caràcter diferencial a Catalunya és el català, la bona convivència de català i castellà, i de catalanoparlants i castellanoparlants. De fet, que continuem essent i volem continuar essent. En la línia d'una altra afirmació també dels anys seixanta, “Catalunya, un sol poble”.
Però això requereix el manteniment del català. Com a llengua també a l'abast de tots els catalans, és a dir, de tots els que viuen i treballen a Catalunya. I com a llengua respectada i valorada.
Amb tot això durant els darrers trenta anys hem arribat a construir una societat catalana que ha funcionat bé. I en què tothom, o la molt gran majoria de la gent, s'hi ha sentit còmode.
Hi han contribuït diverses coses. Una d'elles, l'estat del benestar. Una altra, una societat oberta i participativa. També la convivència lingüística i social. I això ha estat un dels objectes de la immersió lingüística. Que sempre ha estat en el punt de mira de sectors polítics, socials i ideològics molt importants a Espanya. I més ara, més que mai. Ara, per una banda, creuen que ens poden destruir. Però, per l'altra, també veuen que ara la reivindicació catalana és molt potent. Per l'altra, també s'adonen que tot el sistema institucional espanyol, i no només l'econòmic, de dalt a baix, està en crisi.
Però en el plantejament de xoc frontal destructiu propi de sectors que des de fa ben bé quatre o cinc anys dominen la política espanyola, això encara exalta més la seva agressivitat. I la seva voluntat de neutralitzar definitivament, de residualitzar i d'escombrar allò que veuen com una anomalia, com un cos estrany que fa nosa. I això és Catalunya no entesa com el que el llenguatge franquista l'anomenava una peculiaridad o una lengua vernácula, sinó com un país de debò de cap a peus. I que té com un fet molt determinant la llengua catalana, un fet que significa arrels fondes de passat, estructura mental i cultural, eina de respecte, de convivència i integració. El català, més que mai, no és només allò que n'hem dit el nucli dur del catalanisme. És el nucli dur de Catalunya. El que més garanteix la seva continuïtat en el temps, el que més reclama per part de tothom un esforç de convivència i de respecte. En benefici de castellanoparlants i catalanoparlants. En definitiva, de Catalunya.
Per assegurar tot això, fa més de trenta anys es va implantar la immersió lingüística a les escoles. Que en tots sentits ha estat un èxit. Perquè ha permès que el català no quedés ofegat. Ha permès assegurar que el català fos de coneixement general per part de tota la gent de menys de quaranta o quaranta-cinc anys, i assegurar la barreja de la població infantil (no solament catalans i castellans, sinó de totes les procedències). I que ha complert el compromís que a Catalunya tots els escolars coneguessin bé tant el català com el castellà (que va ser un compromís molt principal del govern de Catalunya ja des del primer moment). I el cert és que el mateix Ministeri d'Educació ha dit repetidament, oficialment, que el coneixement de la llengua castellana per part dels escolars catalans no és inferior al dels estudiants del conjunt de l'Estat.
I si bé és cert que hi ha hagut alguna queixa, molts poques, de pares que voldrien escoles totalment castellanoparlants –per tant, la segregació del sistema escolar–, també ho és que n'hi ha hagut, també molt poques, de pares que les voldrien només en català. I això també segregaria. No és el que convé a la societat catalana.
EL CATALÀ, dèiem, és el nucli dur de la reivindicació de Catalunya com a país, com a personalitat col·lectiva. I la immersió és una eina molt principal de creació de cohesió i de convivència. Per això sempre s'ha advertit que l'atac contra la immersió, per més bé que s'adornés, representava una línia vermella per a Catalunya. A no traspassar. Perquè es veu d'una hora lluny que l'objectiu seria mirar d'anar arraconant el català. Que, repeteixo, és un fet determinant de la identitat catalana.
Per això ja fa molts anys, i repetidament, la Generalitat i quasi tots els partits polítics catalans han dit sempre que ha calgut que la immersió lingüística era una línia vermella a no traspassar. Perquè afecta un dels elements més essencials de la personalitat de Catalunya, i de la política de cohesió i de convivència de Catalunya. I de progrés social i cívic. Que el Tribunal Constitucional va validar l'any 1994, però que darrerament un altre Tribunal Constitucional de dudosa constitucionalidad ha invalidat. I ha obert la porta perquè, en aplicació de la política que ara s'imposa en els cercles dominants de Madrid, s'engegui una operació amb la idea de veure si ara acabem amb aquesta anomalia –segons ells– que és el català. Amb arguments, un to i unes actituds de molts anys enrere i que ens pensàvem que havíem superat. I als quals ara caldrà oposar-se, amb mentalitat com sempre convivencial i integradora, però amb rotunditat.
