Diputació dolenta

Per fer veure que es “dimiteix” temporalment per tornar a ser allà mateix un temps més tard s'ha de ser rei, rei. Per “apartar-se” uns centímetres d'un càrrec o responsabilitat pública, i quedar com un rei, s'ha de ser rei, rei. Balduí I de Bèlgica va inventar-se aquesta fórmula, que està arrasant ara en el nostre entorn més proper, quan es va negar a sancionar amb la seva signatura la llei aprovada pel Parlament democràtic que ampliava els supòsits legals per accedir al dret a l'avortament. Un 4 d'abril de 1990 el rei dimitia, el govern assumia la regència, el Consell de Ministres signava i sancionava la llei i aquesta entrava en vigor. L'endemà, 5 d'abril, el Parlament es reunia i declarava –sense cap vot en contra– que Balduí tornava a ser el rei dels belgues i Fabiola de Mora y Aragón, la reina de les belgues, rei. Política fina (i segura), inspiradora –o així ho sembla– del profund estil gironí de fer-la. La informació no relata si aquelles 24 hores fantasma de la vida del monarca ídem les va cobrar o no, si va cotitzar-les o no, si mereixia la remuneració o no, si és ètic o no, si va computar-les per a la jubilació a Granada, si la sang és blava o no... El que és cert és que tots els partits polítics parlamentaris es van avenir a aquest teatret. Aquí, el que era president en actiu de la Diputació provincial de Girona fins fa quatre dies ha perdut l'oportunitat de passar a la història de les comarques gironines com el primer contemporani a reivindicar Balduí; l'edil de Sabadell li ha passat la mà per la cara. Llàstima. Massa temps invertit per trobar una solució “cavallerosa” (perdó!) a una situació presumptament delictiva i efectivament vodevilesca (cròniques canten). Massa temps quan l'alternativa era evident: si es pot crear un banc dolent per enquibir tot allò tòxic, sense valor, bombolles d'immobles, preferents, hipoteques abusives, sous d'ous... per què no es pot crear una diputació dolenta que podia continuar sent presidida pel que la presidia; l'equip de govern que la governava; els assessors que l'assessoraven; els sopadors que suposadament sopaven, que podria tenir el cap de protocol que té i etc. i etc. El que restés de bo (el poc) de la institució bé podria repartir-se entre els 221 municipis de sempre. L'opció de duplicar l'administració d'allò públic entre “dolenta” i “bona” podria abastar tots els nivells constitucionals (tret del Senat, que amb un ja en tenim de sobres). Quedaria per resoldre qui és qui vol pagar els dolents; perquè això té un cost... però un final feliç.