Digues que m'estimes encara que sigui mentida

Els cent trenta-cinc diputats que van prendre possessió dels seus escons al Parlament, ahir, són un clar exemple del que políticament pensa la ciutadania catalana. Sociològicament, representen gairebé el setanta per cent de la població amb dret a vot. Un percentatge prou significatiu que va sorgir el 25-N. A la cambra catalana, hi haurà parlamentaris savis, treballadors, ganduls, espavilats, negatius, positius, ordenats, desordenats, brillants, mediocres... De tot i per a tots els gustos, com passa a la mateixa societat.

El Parlament el podrem observar des de diversos punts de vista. Un és fer-ho aritmèticament. D'una banda, hi ha una majoria sobiranista, com també ideològicament hi ha una majoria socialdemòcrata o també reconeguda de centredreta. Tothom està d'acord que hi ha una gran fragmentació d'idees i de colors polítics a la nova cambra catalana. Els cent trenta-cinc diputats es veuran obligats a tenir grans dosis de generositat i de paciència per evitar que tot plegat vagi en orris abans d'hora.

La cintura política no serà fàcil. La pluralitat és bona, però difícil de gestionar, i menys en la curta distancia d'unes pròximes eleccions en què el Parlament pot esdevenir i pot ser l'eix d'un debat electoral diari. Ara per ara, ningú no aposta perquè la legislatura es pugui esgotar en els quatre anys de termini. No hauria de ser així. En veu baixa ningú no creu que pugui durar més enllà d'un parell d'anys. I ja s'augura un Parlament provisional.

De tota la geometria possible, sembla que la solució es que ERC vulgui estar a les verdes i a les madures en la governabilitat del país. “Digues que m'estimes encara que sigui mentida”, li va demanar Jonny Guitar a Joan Crawford. I ella li va contestar que l'estimava encara que no fos veritat. Però, mentre l'enganyava li deia quelcom que podia ser veritat...

Els 135 diputats ens representen tal com ha quedat aquest Parlament. Ses senyories, tard o d'hora ens hauran de dir que ens estimem. Encara que no sigui veritat.