El congost: un repte difícil, però indefugible

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol

Durant els últims cinquanta o cinquanta-cinc anys hi ha hagut a Catalunya un procés de recuperació en tots els terrenys. Un procés realment important. Amb diverses etapes i en diversos camps. I amb alts i baixos, però amb uns resultats de conjunt positius.

Així ha estat en el camp de la consciència de país i de la sensibilitat social. En el de l'estat del benestar i en el de l'economia. En el de la convivència activa, és dir, no forçada políticament o administrativament. En el de la creativitat en tots els terrenys.

Han estat anys en què sovint hem topat amb frens i amb limitacions vingudes de fora o provocades per nosaltres mateixos. I sempre Catalunya s'ha hagut de moure en un marc i en un clima en el millor dels casos reticent i desconfiat per part d'Espanya. I sovint hostil. Però malgrat això, durant un llarg període, que fins i tot en certs aspectes comença al final de la dictadura, fins fa poc –podríem dir que fins a l'any 2002– hem sumat més que no pas restat. En general el balanç ha estat positiu. Ho ha estat no només en termes tangibles, sinó també d'afirmació col·lectiva, de consciència de país i de cohesió interna.

Finalment i, a partir de la primera dècada del segle XXI, aquest procés s'ha trencat. Hi ha en general una evolució negativa en molts aspectes a bona part d'Europa i a Espanya, i a Catalunya. A Catalunya hem tingut els problemes econòmics, polítics i socials dels altres, però incidint sobre una problemàtica política i nacional nostra, en un marc d'encaix amb Espanya mal resolt.

A hores d'ara això crea una situació de gran complexitat. Amb risc de caure en la confusió. Perquè coexisteixen, per una banda, una il·lusió i un sentiment, i una voluntat més potents que mai. Des del dret a decidir a la pura reclamació d'independència i, en tot cas, de rebuig molt accentuat de l'estatus polític i identitari, econòmic, social i institucional que Espanya imposa i vol imposar a Catalunya. Per altra banda, hi ha consciència de la dificultat que això comporta Catalunya endins i Catalunya enfora. I això va agreujat per una situació política que podria ser que fos inestable en un moment que caldria molt que hi hagués una capacitat molt potent i ben conjuntada per afrontar la situació.

Tot això podria produir desànim. No només políticament, sinó en termes més generals. Pèrdua de confiança en nosaltres mateixos i en el país. I és això el que cal evitar. De totes totes.

I HO PODEM EVITAR.

En primer lloc, pel que hem dit abans: perquè durant algunes dècades hem progressat en molts aspectes. Tant que això ha provocat reaccions negatives del conjunt de l'Estat, que ha mirat d'anar buidant de contingut el nostre autogovern, que ha accentuat el nostre ofec financer, que ha tornat a qüestionar aspectes fonamentals de la nostra identitat. I ho ha fet amb tota mena d'eines i procediments –jurídics, polítics, de l'aparell de l'Estat, de creació d'una opinió pública molt hostil. La intensitat de l'ofec s'explica pel temor que, malgrat la confusió a què està sotmesa, Catalunya s'enforteixi. I que democràticament sigui capaç de plantejar una reivindicació forta i clarament majoritària de revisió de les estructures de l'Estat. Que tothom ja sap que no funcionen, però que no volen tocar.

O sia que el conflicte que ara tenim no és fruit de la nostra feblesa. Des de Catalunya podem considerar, i hem de considerar, que no hem fet ni fem prou bé les coses, i que perdem pes en certs àmbits i que estem molt pressionats i que correm un risc col·lectiu, des de l'economia al benestar i a la identitat. Però ells creuen que estem en condicions –i ho diuen– de “democráticamente poner al Estado contra la pared”. I això ni ho hem pretès ni seria tan segur que en fóssim capaços, però és la impressió que tenen. I d'aquí ve la intensitat de l'ofec. Fruit d'una percepció que en part és errònia, però que de tota manera indica una valoració de Catalunya com a un país, una societat i una economia realment potents. I ho som. No tant com creuen o fan creure que creuen. Però ho som.

I això que, per una banda, ha de preocupar-nos, per l'altra, pot reforçar la confiança en nosaltres mateixos. I l'ha de reforçar. Per a poder lliurar la molt forta batalla que hi ha plantejada. I que no podem evitar.

Aquesta batalla Catalunya durant anys i dècades ha mirat d'evitar-la. I s'ha dedicat a construir ponts. I de l'encaix –que vol dir de la bona manera de conviure en el respecte de tothom i en benefici de tots plegats– n'ha fet el seu mot d'ordre. Però ara, després d'uns anys de gran agressivitat que han culminat en la sentència del Tribunal Constitucional –un Tribunal, per cert, “dudosamente constitucional”– que, de fet, farà que l'Estatut esdevingui una esclova buida i la Generalitat, un govern de cartró pedra. I en tots sentits Catalunya quedaria indefensa.

Si això es consolidés recularíem a l'immediat postfranquisme. Quan encara no teníem Estatut, però teníem l'esperança que amb la democràcia en tindríem. I prou bo per a garantir la nostra identitat, per a garantir que fóssim un subjecte polític amb capacitat de formular un projecte col·lectiu. Al cap de trenta-cinc anys de la transició resulta que això no serà així. Ben al contrari. I això, anunciat d'una manera categòrica i aplicat amb intensitat creixentRas i curt: no ens ha quedat més remei que acceptar la confrontació. I no ens queda més remei que mantenir-la. Democràticament, respectuosament envers tots els ciutadans de Catalunya i oberts a tots els diàlegs que es pugui. Dintre i fora de Catalunya. Però sense renunciar al règim de llibertat i d'autogovern i d'un tracte econòmic just que la nostra continuïtat com a poble i com a societat equilibrada i convivencial requereix. I per difícil, i perillós, i ple d'amenaces que sigui el repte caldrà mantenir-lo. Perquè si s'aguanta no es pot perdre. No podem perdre, ni que l'objectiu principal no s'assoleixi. Perquè en tot cas, si el combat es manté amb fermesa –amb la fermesa que cal perquè el repte sigui seriós– els termes de la relació amb Espanya hauran canviat. Substancialment. A favor nostre.