«Frau» Merkel, remolqui'ns «bitte»

Quan em van demanar que fes un article sobre la cancellera Angela Merkel, vaig acceptar i vaig començar a fer memòria de notes manuscrites, textos subratllats i retalls que m'ajudessin a situar millor el personatge. I així vaig encetar el perfil d'una personalitat complexa, controvertida, interessant i atractiva. Però pocs dies després, vaig descobrir que el Financial Times havia identificat 50 persones que per la seva posició, els seus coneixements, els seus contactes i la seva influència poden fer aportacions al gran debat sobre la crisi econòmica i financera. Doncs bé, a la llista, hi figura amb el número 3 la cancellera Merkel: hi consta com a persona partidària d'una resposta reguladora i sistèmica que no sigui purament macroeconòmica o reactiva, sinó en la línia de crear una nova constitució global per als mercats financers. I, a partir d'aquí, em van donar la feina mig feta, perquè els comentaris no eren exclusivament polítics, sinó, en primer lloc, personals i humans. Per exemple, es destaca que la dona que alliçona els socis europeus sobre els perills de l'endeutament té un gran sentit de l'humor.

És una científica, filla d'un pastor protestant i criada i educada en un país tan rígidament comunista com l'Alemanya Oriental. Ara mateix, aquesta dona domina la política en el seu país reunificat i també la interminable crisi de gestió de la UE amb el seu estil fred i controlador. Als països PIGS de l'Europa meridional, els qui van estirar més el braç que la màniga i ara han d'aplicar severes mesures d'austeritat, alguns la titllen de nazi. En canvi, a l'Europa septentrional, més formiga que cigala, és generalment respectada. Ella fa veure que no s'adona d'una cosa i de l'altra. Al capdavall, ella és una Machtfrau, és a dir, una dona amb poder que ha fet el cim eliminant tots els seus rivals i millorant el seu índex de popularitat sense fer de visionària ni pronunciar discursos emocionals. Avança, diu ella mateixa «pas a pas». També sol repetir l'expressió «no hi ha cap alternativa». I, en els últims tres anys la que més ha repetit és «si l'euro fracassa, fracassarà també Europa». Vesteix amb una enorme senzillesa de jaqueta i pantalons i no es preocupa en absolut de la moda. Però acaba de ser reelegida com a líder del seu partit democratacristià amb un 98% dels vots.

Tot això ho sabem gràcies a l'entrevista que li va fer Quentin Peel, editor del Financial Times, quan al tancament del 2012 es fa la llista de les dones que més impacte han tingut aquest any. Hi surt ella amb Lena Dunham, creadora de Girls; Charlotte Rampling, actriu; Iskaterina Samutsevich, del Pussy Riot, i Gu Kailal, la dona que va sacsejar la Xina. La revista Forbes la considera la segona persona més poderosa del món després d'Obama. Perdonin que segueixi transcrivint, però és que les pàgines que em van encarregar ja estaven escrites. Ella ja fa 7 anys que és cancellera i 12 que és líder del seu partit. A la UE, és el líder que més anys fa que governa, després de Juncker, del Gran Ducat de Luxemburg. Els anglosaxons no l'entenen, però tenen clar qui té l'economia més potent i que és ella la que estira els fils. Potser per la política és millor ser de ciències que no pas de lletres. Recordem que la Thatcher va estudiar química i que la Merkel va fer física. També és ideològicament conservadora, però sense les estridències de la britànica. És molt desconfiada, com ho són generalment els qui han viscut en dictadura. Va viure abans d'hora les converses adultes: el pare, com a religiós, treballava a casa. Es va afiliar a les Joventuts Comunistes, cosa que encara inspira algunes sospites. El seu marit, catedràtic, només fa la compareixença anual al Festival de música de Wagner a Bayreuth. I també durant les vacances al Tirol. En tot cas, la seva dona és un enigma.

Políticament no té passions, sinó temes prioritaris. Per exemple, la globalització econòmica i, com a conseqüència, la competitivitat necessària per adaptar-s'hi. Sense competitivitat, diu, no hi ha prosperitat, sinó una gran inestabilitat. En l'entrevista concedida al Financial Times tot referint-se a la caiguda del mur de Berlin, el 1989, diu que va significar molt per a ella en tant que representava el final de la guerra freda. De totes maneres, aquell dia se'n va anar a la sauna. Mai no havia imaginat que podria ser cancellera i va entrar en política perquè Helmut Kohl li va oferir una petita feina al seu gabinet, quan volia tenir-hi una quota d'orientals ben visible –implantarà millores econòmiques per a mares que es queden a casa amb els fills. Va oposar-se a la quota femenina en els càrrecs directius de les empreses. En canvi, va bloquejar la designació d'Yves Mersch per al consell executiu del Banc Central Europeu, perquè al banc no hi ha cap dona.

A Alemanya, la vicepresidència del Bundesbank l'ocupa una dona i és dona també qui té la presidència de l'Autoritat Federal Supervisora de Finances. Algunes veus es mostren crítiques pel fet que hagi impulsat un ambiciós programa de reforma estructural sense precedents pel que fa a les proporcions, però sense donar una visió de futur. En realitat, ella vol ser vista com a proeuropea i també com a defensora dels interessos alemanys. I, electoralment, allò que li convé és que continuï la crisi de la zona euro. A part que si les diferències s'escurcen i no hi ha entesa amb els liberals, la cancellera podria considerar, com una de les alternatives, la gross Koalition amb els socialistes del SPD. Diu que a Alemanya, el poder és relatiu i que tot està basat en el poder de convèncer el altres. Ah! I moltes gràcies, Sr. Quentin Peel, per haver escrit l'article que jo ara signaré, satisfet que així m'hagi sortit molt millor que de costum.