Cuba: els últims reptes

Al contrari del que algú pugui arribar a pensar, no tot a Cuba gira ara mateix a l'entorn de l'estat de salut del president veneçolà, Hugo Chávez. En només una mica més de dos anys, des que el 2010 el govern del general Raúl Castro va autoritzar una llarga llista de treballs per compte propi, a Cuba, i en particular a la ciutat de l'Havana, s'han multiplicat els petits negocis privats, la majoria dels quals dedicats a la venda de menjar. Les noves mesures aplicades pel més petit dels germans Castro queden lluny de solucionar els urgents problemes a l'illa com, per exemple, l'escassetat de transport públic, encara que almenys alleugen la set i la fam dels havans en les seves llargues travessies a peu per la ciutat.

A part del precari estat de salut d'Hugo Chávez, el principal valedor econòmic de l'Havana, i els problemes amb “el bloqueig imperialista”, el pitjor malson dels governants a l'illa és el sorgiment d'una classe o sector de cubans acomodats aliens a la nomenclatura partidista o als alts estaments del funcionariat, una classe sense compromisos ideològics amb el règim i amb poder econòmic fins i tot per condicionar la seva alternança. I és que les coses evolucionen, el món dóna voltes i fins la inamovible Cuba pateix els efectes del canvi universal: pel que sembla, Chávez es mor mentre els Estats Units es consoliden com a principal proveïdor d'aliments a l'illa, i a l'Havana ja no és infreqüent veure cotxes moderns i fins d'alta gamma conduïts per elegants cubans “muntats en el dòlar”.

Definir aquests últims com a part d'un segment social emergent, embrió d'una futura classe mitjana cubana, no és en absolut aventurat, bé si ens atenim a la definició de classe mitjana enunciada pel sociòleg alemany Max Weber, com si ens acollim a la del seu discrepant compatriota, Karl Marx.

L'emergent classe mitjana cubana no només té un superior estatus econòmic en comparació de la resta dels cubans, sinó que a més irradia un inefable prestigi social. No importa que el seu paradigma estètic els vingui de Miami, que usin grans rellotges de polsera i vistoses cadenes d'or, i que les seves cases, comprades al cash, reflecteixin l'orgull del seu triomf a través d'un mobiliari tan ampul·lós com sufocant, ja que tot s'hi val per ratificar la seva condició de nova classe a la qual agrada fer ostentació del seu benestar, que es mira el melic i que, a més, se'l troba preciós.

En l'estat d'incertesa en què ara mateix es troba tot Cuba amb relació a un futur sense Chávez, aquesta nova classe de cubans actuaria com a enzim accelerador dels canvis a l'illa, pressionant el govern de Raúl Castro en la seva fugida endavant, cap a una obertura econòmica més dinàmica amb el risc de perdre el que s'ha avançat amb les últimes reformes.

A Cuba falten proveïdors que satisfacin la demanda dels petits i mitjans negocis acabats de sorgir, i se sap que el govern no pot ocupar aquest buit, ja que li falta capital en moneda dura, sense comptar que aquesta no és responsabilitat d'un estat modern.

L'economia submergida, un mal endèmic del socialisme cubà i un auxili per a la subsistència domèstica a costa de perjudicar el creixement econòmic del país, no va cedir gens ni mica durant el 2012. I no només no disminueix amb les reformes, sinó que ha crescut. Gairebé es podria dir que avui, a Cuba, l'única economia és la informal.

Però l'economia submergida, l'anomenat mercat negre, no és, per descomptat, una pràctica que garanteix estabilitat en els subministraments i, tampoc tranquil·litat als qui han d'infringir la llei, dia sí i dia també, si volen continuar amb els seus negocis oberts.

En l'actual reordenament econòmic cubà falta saber quins seran finalment els proveïdors dels nous negocis oberts amb les reformes de Raúl Castro en particular, i de l'economia interna cubana en general.

L'emergent classe mitjana cubana és conscient que la següent passa serà, dins de les seves limitacions productives, apressar el sucós negoci de l'aprovisionament dels serveis d'hostaleria, però aquesta pretensió enfronta les prohibicions monopolistes de l'Estat cubà, únic importador autoritzat a Cuba. Llavors, si només l'Estat pot importar, però no té capital per fer-ho, què cal esperar que passi?

El govern de Raúl Castro ara mateix només té dues opcions, o aconsegueix una injecció de capital en divises, diguem que provinent de l'FMI o del Banc Mundial –i que, dit d'una altra manera, suposa l'entesa d'una vegada amb els Estats Units, el seu principal obstacle per accedir a aquestes fonts de crèdit–, o es decanta per l'opció més arriscada per al règim de l'Havana: que siguin els nous “homes de negoci” del pati que s'ocupin de proveir l'emergent sector dels serveis amb ajuda del capital privat provinent d'amics i familiars a l'exterior.

De moment, i tal com es presenten els esdeveniments, aquesta última opció és la que en el futur immediat sembla tenir més possibilitats, en primer lloc, i com ja s'ha dit, perquè no és responsabilitat d'un estat modern proveir de farina i carn picada els venedors de pizzes i croquetes del carrer, i en segon lloc, perquè encara si el govern del general Raúl Castro obviés el raonament anterior, la següent reflexió de l'escriptor Albert Camus és suficient per aclarir qualsevol dubte en aquest sentit: “Qui fracassa a conciliar la justícia i la llibertat, fracassarà en tot.”