El PSC i el dret a decidir: paradoxa o coherència

El 23 de gener, el grup parlamentari del PSC, del qual formo part, no es va afegir a l'acord de la declaració per la sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya que havien proposat CiU, ERC i ICV, perquè la defensa estricta del dret a decidir exigia un vot desfavorable al Parlament. I en això que les primeres anàlisis, les fetes al primer cop d'ull, hi han volgut veure una paradoxa, és on, des del meu punt de vista, s'hi ha de recollir un exemple de coherència i de radicalitat democràtica. Els catalans i les catalanes tenen dret a decidir col·lectivament quin futur volen perquè, efectivament, el poble és sobirà. Però el futur de Catalunya no ha d'anar lligat per força a la sobirania entesa, només, des de la perspectiva d'encetar un període constituent. La proposta que va presentar el PSC, i que el ple del Parlament va rebutjar, garantia la convocatòria d'una consulta o un referèndum vinculant, sense inclinar la resposta a favor o en contra d'una opció determinada. Garantia el procés sense posar el carro al davant dels bous.

Acabada aquella votació, el doll de crítiques sobre el PSC va ser immediat i les veus més furibundes maldaven per fer-nos passar per traïdors. Ningú no va parar que el PSC havia presentat una proposta pròpia, sense predisposar cap context, que contenia la defensa inflexible del dret a decidir com a dret fonamental dels catalans i catalanes. Que CiU, ERC i ICV hi votessin en contra els converteix en contraris al dret a decidir? No, de cap manera. Ni ells pedalen contra Catalunya, ni el PSC està a la banda del PP i C's. I haver-me abstingut al ple de Palafrugell contradiu el meu capteniment com a diputat? Tampoc. Com a diputat he de contribuir a la cohesió del grup; com a alcalde he d'estar al servei de partidaris i opositors.

Els partits que van donar suport a la declaració defensen posicions legítimes. La posició del PSC també ho és. Algú l'ha volgut interpretar com una rebequeria lligada a una paraula. No és així. Hi ha raons de fons, d'una densitat rotunda, que parteixen de la necessària proposta d'estructura d'estat que ha de tenir un partit amb paraula i amb vocació de govern. Els socialistes defensem la via federal; una nova relació amb Espanya que preservi el caràcter nacional de Catalunya, que ens doni més autogovern i competències exclusives en les qüestions fonamentals que, sobre la base de la igualtat d'oportunitats, ens han de permetre aplicar polítiques per ser un país més pròsper i amb menys diferències socials. La declaració del Parlament abunda en els valors de les tesis independentistes i tergiversa el sentit original de la consulta. Hi trobo a faltar un to més equànime que eixampli el dret a decidir, en tota la seva envergadura, en benefici de la ciutadania.

Les persones que van sortir massivament al carrer l'11 de setembre passat tenen dret a pronunciar-se en un referèndum. I les que no van sortir, també, perquè la dimensió de la conjuntura reclama decisions enraonades i responsables; reclama un gir per l'incompliment sistemàtic dels compromisos adquirits per l'Estat espanyol amb el país; pel poc respecte a la singularitat nacional catalana, pels atacs a la llengua i per la necessitat d'un finançament just que garanteixi el desenvolupament i el benestar dels catalans i les catalanes. La decisió és en mans dels ciutadans i el seu pronunciament haurà de constituir un mandat per al Parlament i la Generalitat. El referèndum ha de ser vinculant, insisteixo, i voler convocar el succedani que planteja el president Mas és una matusseria pròpia d'una visió política sense gruix. El PSC està a favor del dret a decidir i de la convocatòria d'un referèndum o una consulta a l'empara dels marges que estableix la llei. N'és partidari d'una manera radical i convençuda perquè Catalunya té el dret de triar per quina via vol encaminar el seu futur. I sigui quina sigui la decisió que prengui, els socialistes respectarem el mandat del poble amb fidelitat als principis essencials de la convivència en les societats modernes.