Ruta per la ciutat dels espies

Podran ser espies espanyols, però discrets no ho són gaire. L'edifici que alberga el CNI a Catalunya, residència militar per a oficials, està coronat per una enorme i llampant bandera espanyola, i és al 666 de la Diagonal de Barcelona. Ves per on, el número del diable... L'edifici completa el quadrat d'or que concentra els grans poders fàctics del país: la principal entitat d'estalvis catalana, el principal grup editorial del món (en castellà) i els grans magatzems líders.

Dues dones llambreguen els diaris, farcits de titulars sobre la trama d'espionatge aflorada els últims dies, en un quiosc del davant. Bé, només una; l'altra repassa la portada de l'Hola i el Lecturas... El perímetre exterior de l'edifici està farcit de videocàmeres. Tampoc en això s'esforcen a dissimular. No es veu ni una ànima. Rodejo la casa. Per darrere passa un equip de TV3, qui sap si buscant una presa furtiva com la que ja els ha fet aquesta setmana. Res més. Faig una última ullada abans de marxar. Em fa l'efecte que m'enfoca una càmera, i m'amago rere les ulleres de sol. Veig un flaix... o era un reflex? I si m'han enganxat? M'espanto. Marxo. Diagonal avall, veig espies arreu: un malabarista, dones que et venen motos, un indigent, una noia llegint recolzada en una bústia. De tots sospito. M'observen. Accelero.

M'he proposat fer ruta per la ciutat dels espies, la que diuen que en va ser niu, de tots els bàndols, després de la I Guerra Mundial. Aquells, però, eren millors, i segurament no omplien planes al diari... La següent parada és a la seu de la més famosa empresa de detectius, dubtós honor, de Catalunya, Método 3. La pressió mediàtica ha baixat avui, però hi roman un reducte de televisions fent-hi connexions. Alguns periodistes s'hi van passar més de 12 hores la vigília per tenir la imatge fugaç dels fiscals entrant i, sis hores després, sortint amb el principal acusat, el director. Amb el problema afegit que podien colar-se per l'altra entrada... Van estar regirant el segon quarta: 380 metres quadrats! Avui no hi ha ni un trist guàrdia de paisà per controlar-ho. O això sembla. M'animo a entrar. La casa és bestial, modernista. Em rep el conserge, de bon tracte. Avui està més tranquil, i la fem petar una estona. M'explica com els detectius no paraven gaire pel pis, i com alguns veïns se senten intimidats per tantes càmeres apuntant-los al sortir de casa... En canvi, d'altres semblaven encantats la vigília, com els del Club de Bridge dels baixos, que sortien fins i tot a donar conversa a la premsa. “Ara en parlàvem amb el notari, el que passa aquí és un reflex de la situació del país”, lamenta un client, amb pipa i barret a l'estil Sherlock Holmes, que baixa d'un despatx. La dona de fer feines s'uneix a la conversa amb el conserge. “És una escala molt tranquil·la, fa anys que la faig”, explica. “Hi ha sobretot oficines, i hi ha poca relació entre els veïns”, assegura. Ho corrobora una dona que ha baixat a acomiadar uns clients. Ningú ha vist res, ningú sap res. Poc més de bo faré aquí...

Provo amb l'altra seu de Método 3, tot just a quatre carrers. No hi ha cap periodista a fora, però guaito al portal i n'hi ha un parell a dins. Els ha obert un veí que, sense ni ser preguntat, els ha indicat el pis de l'entresòl des d'on se suposa que es va ordir l'espionatge a Camacho. Es veu llum per sota la porta, però no gosem trucar. Graven imatges de la bústia: “M3, consultoría de seguridad”. Baixa una veïna. “No en sé res, però poca relació tenen amb l'escala, no hi són gaire”. És tot. Ja veig que no em guanyaré la vida com a detectiu...

L'última parada de la ruta no és gaire lluny. Només cal travessar el carrer. Davant per davant hi ha La Camarga, el restaurant on van espiar la líder popular, i abans hi havien fotografiat l'Oriol Pujol. El local s'hi presta: hi ha una àmplia galeria d'entrada, que permet des de fora veure quan surt l'espiat en qüestió per preparar bé la foto. Hi puc entrar com un comensal, atipar-me i imaginar-m'hi una pel·lícula d'espies, però decideixo exposar-me a un moc i presentar-me com a periodista. Com temia, no els caic bé. Fa dies que no els paren d'atabalar, i han contractat una empresa de comunicació per derivar-hi les preguntes. “Era insuportable”, asseguren. “Anem treballant, de moment, no sé d'aquí a dos mesos”, és tot el que em diuen sobre si han notat la (mala) fama en la clientela. M'avien ràpid. I si ara vull dinar? En sortir miro la carta. No hi ha menú, i tots els plats són de dos dígits. Saps què? Que s'espiïn els rics.