Tres temes cabdals sobre Catalunya, Espanya i Europa (II)

Acabàvem l'editorial de la setmana passada amb tres reflexions de l'economista Alfred Pastor, en bona part inspirador de l'article.

1 Deia: “Que els països del sud (es refereix a Europa) hagin de rebre una certa ajuda del nord sembla indispensable. Però alhora aquesta crisi posa de manifest el que ha de ser un dels principis d'una Europa més unida: les ajudes han de ser extraordinàries i, com a tals, transitòries”.

I realment aquests ajuts han estat molt importants. En alguns casos, com el d'Espanya, extraordinàriament importants. La solidaritat ha funcionat a fons. I en molts aspectes amb resultats positius. Molt positius. Això s'hauria de tenir més en compte quan es fan segons quines crítiques contra la UE, i especialment contra els països més donants de recursos per al sud. I en molts aspectes Espanya ho ha aprofitat bé.

Però amb el temps el perill d'un ajut molt gran, poc controlat, no encaixat en una política econòmica i financera equilibrada i no prou orientat cap a un creixement real i consistent, ha creat una situació explosiva. Desastrosa en termes econòmics, però també polítics i socials. I de poc sentit de la responsabilitat.

Els països donants d'ajut als menys desenvolupats poden ser titllats, de vegades, potser de massa rigoristes. Però han estat autoexigents i complidors (també amb alguna excepció). Els països receptius sovint no ho han estat.

Els ha empès a actuar així la idea que l'ajut no tindria fi i que pel seu volum faria innecessari prendre mesures de contenció i de perfeccionament. I han anat a parar a una situació insostenible per a ells i perniciosa per al conjunt d'Europa. Han oblidat que –com diu l'Alfred Pastor– “les ajudes són extraordinàries i, com a tals, transitòries”. I que el caràcter molt integrat de l'economia europea –que fa possible aquesta solidaritat– fa necessari una política econòmica i financera més integrada i més disciplinada.

2 I canviant d'escenari l'Alfred Pastor deia: “Si des d'aquí mirem amb suspicàcia l'ús que fan de les nostres transferències altres regions d'Espanya, no esperem més comprensió dels veïns d'altres països”. És a dir, no esperem que Alemanya, Holanda, Finlàndia, Àustria, etc. –països donants de cara enfora i rigorosos i disciplinats de cara endins– no siguin exigents amb els països receptors –Grècia, Espanya, Portugal, Itàlia, etc.– que hem tingut la mà foradada, que no hem estat seriosos.

Això ara ens fa patir i molta gent critica i es revolta contra els alemanys i els holandesos. I potser sí que se'ls pot demanar una mica més de flexibilitat. Però cal preguntar-se si nosaltres, els mediterranis, en conjunt hem fet realment un propòsit d'esmena.

És molt clar que l'Alfred Pastor en aquesta segona observació final del seu article tant com en el nord i sud d'Europa pensa en el nord i sud d'Espanya. I en la vella discussió sobre la solidaritat a Espanya, sobre si la transferència del nord cap al sud és exagerada o no, i si és aprofitada o no, si ha de ser permanent o transitòria, sobre si ha d'afavorir més el consum o la productivitat.

I en tot cas pensar en si és vàlida o no aquella afirmació de Guido Westerwelle, ministre alemany d'Afers Estrangers: “Europa no serà viable sense solidaritat, i podria no ser-ho per excés de solidaritat”. O si en canvi és més vàlida aquella de José Bono que diu: “La solidaridad solo debe aplicarse con los bienes ajenos”.

Cal aplicar la solidaritat de manera que es potenciï realment el desenvolupament de tot el territori. Social i econòmic, d'estat del benestar i del PIB. Però evitant frenar les zones amb més potencial de creixement. Si Alemanya o Holanda no creixen, tampoc no creixerà Portugal, ni el conjunt de la Unió Europea.

Des d'una perspectiva catalana la resposta a aquesta disjuntiva és clara.

3 La tercera frase de l'Alfred Pastor que convé comentar és aquesta: “Europa no és només fruit dels triomfs superficials de la civilització moderna, sinó de forces morals i espirituals que han contribuït a fer-la”.

És molt important recordar això en un moment difícil per a Europa. Políticament, econòmicament i socialment. Que no sigui difícil també des del punt de vista de l'autoestima, de la feblesa intel·lectual i de la crisi dels propis valors. I per això cal tenir molt present el que ve a dir en Pastor: que la civilització europea, que ha estat durant molts segles la gran impulsora del progrés del món, i que encara avui hi contribueix molt, no és un fruit dels triomfs superficials de la civilització moderna, sinó que la relació causa-efecte és una altra: és el fruit de la seva identitat moral i espiritual, dels seus valors.

Els polítics europeus això ho haurien de tenir més en compte. I els hauria de fer més valents. Els hauria de fer creure més en Europa.

No podem allargar més aquest editorial. Ja ens hem passat de mida. Ho deixarem per a un altre dia.

Avui simplement ens referirem a l'editorial que vàrem publicar en aquest butlletí el 19 de juliol de 2005. Dèiem que el que contribueix decisivament al fet que hi hagi una consciència europea, i una manera de fer europea, eren fets com els que tot seguit resumeixo.

El valor de la persona.

El cristianisme i el judaisme. I el seu entroncament amb la filosofia grega.

La capacitat d'Europa de separar el poder religiós del polític, la ciència i la filosofia de la teologia, la justícia de la religió.

La capacitat de crear més progrés científic i tècnic, més riquesa i més visió cada cop més autònoma de l'ésser humà.

Tot això va anar creant un hàbit de llibertat intel·lectual que va produir la Il·lustració del segle XVIII –tant la de l'Enciclopèdia francesa com la britànica, com l'alemanya i la d'Aufklärung. Com la Declaració dels Drets de l'Home. I, finalment, la democràcia, el progrés social i l'estat del benestar.

Tot això és Europa. Tot això és una riquesa que Europa ha transmès al món. I és en nom de tot això que ara cal solidaritat. Però també més unitat política i, en general, un mix de més disciplina i flexibilitat. I per part de tothom un esforç de comprensió de la situació i de voluntat de superar-la.