La Dama de Ferro i el lideratge

El traspàs de la dama de ferro britànica, una dona que va que aconseguir situar-se als nivells dels grans líders mundials, ha provocat comentaris d' un i altre tipus que caldria matissar. Sembla però, que el seu principal mèrit fou haver-se comportat com els homes, obrint-se pas entre els seus rivals masculins dins de les dretes i governant de forma inflexible.

Salvant distàncies i les diferències entre les nostres societats, una cosa semblant es podria dir de la nostra “dama”, l'alcaldessa de la ciutat de València.

Una inicial consideració vull apuntar, la de si aquesta situació sols pot donar-se als espais de dretes. Recordem així també, altres exemples com serien el d'Indira Ghandi o de Golda Meir, les dues van ser grans dirigents, respectivament a l'Índia i Israel a la segona meitat del segle XX. M' interrogue: cal situar a les dues en el camp de la dreta clàssica?

El problema de fons, obviament al meu parer, no es pot aplicar sols a les dones. Fa anys escrivia Maria Zambrano com tota persona convertida en ídol molt a pesar seu, viu en estat de frau. En allò que és habitual a la política, —tant la feta des del poder com la feta des de l'oposició— solem crear ídols,liders carismàtics, persones que acaben representat el tot i ens oblidem de les idees i de la tasca col·lectiva o d'equip. Els ídols son efímers, fins i tot, en alguns casos cridaners s'han convertit en tirans. En la gran majoria d'ocasions solen durar un temps i son substituïbles.

Que la discriminació positiva a favor de les dones, en la confecció de llistes i l' accés càrrecs, representa una mesura necessària em resulta més que evident, per tant, no es deu objectar que qualsevol dona o home amb capacitat podem assumir les responsabilitats públiques i partidistes en termes d'igualtat. Allò que no veig clar és la concentració de responsabilitats, ni, tanmateix, la personalització de les opcions com venim observant. La realitat, de la qual es reflex la premsa, ens mostra com tot sembla concretar-se en noms de persones, de forma que les controvèrsies, les propostes, les opcions en presència, son substituïdes pel nom del o la respectiva líder.

Les notícies polítiques doncs, venen referides a persones no a propostes, idees o continguts.Tot això, des d'una perspectiva de canvi, en relació a la forma de fer política, pot ser un error, ja que implica augmentar el protagonisme i les aspiracions personals. Lo trivial acaba per esdevenir en fonamental, així, el problema central preelectoral es concentra en qui va de primer o primera a la llista electoral.

Concloent-hi, la meua lògica, quan parlem de renovar els hàbits, objectiu que es planteja per algunes esquerres i opcions alternatives, caldria apostar per l'accés a les responsabilitats, evitant per part dels homes i les dones, el personalisme, i els excessos de lideratge. Jo desitjaria veure més propostes, més alternatives,i, menys protagonisme personal.