Un aeroport del Prat collat per una Aena que aposta per Barajas
aliança La reivindicació d'una infraestructura veritablement intercontinental i gestionada des del territori desperta la unanimitat de la societat civil, el món polític i l'empresariat empobriment La centralització de les rutes aèries a Madrid limita el desenvolupament del Principat solució Les promeses de Zapatero han quedat en no res amb el PP
L'actual disseny fa que Madrid sigui
la porta d'entrada a Catalunya
Poques reivindicacions aixequen més unanimitat a Catalunya com la que reclama un veritable aeroport intercontinental gestionat des del territori. El món polític i empresarial, els agents socials, els experts acadèmics, la cultura, la societat civil... Tothom coincideix a considerar un escull per al desenvolupament del Principat l'actual model aeroportuari, que condemna la infraestructura del Prat a un paper de segona fila dins de la xarxa dissenyada per l'ens públic Aena.
Una reclamació que ve de molt lluny, però que va assolir el seu punt màxim de denúncia el 22 de març de 2007, quan més d'un miler de persones vinculades a 151 entitats catalanes de tots els àmbits es van aplegar a l'escola de negocis IESE per, públicament i de manera ben clara, demanar a l'Estat espanyol canvis en un model que aposta per centralitzar la majoria de les rutes intercontinentals en l'aeroport de Barajas.
“Els aeroports creen jerarquies de ciutats: les idees, els organismes, les empreses, els congressos... Tot entra per un aeroport”, va assegurar en aquell acte l'aleshores catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra Andreu Mas-Colell. I, és clar, en l'actual disseny centralitzat d'Aena, la porta d'entrada a Catalunya des d'altres continents, com ara l'americà i l'asiàtic, és en bona part Madrid o una altra gran ciutat europea que mantingui connexions aèries amb Barcelona. Un sistema que, en tot cas, resta força possibilitats de creixement i desenvolupament a Catalunya.
L'èxit rotund i sense discussió de la jornada va conscienciar el govern de Zapatero de la necessitat de fer canvis en el model i, fins i tot, va obligar l'executiu de José Montilla a redoblar la seva reclamació vers el Prat. La Generalitat, juntament amb altres administracions i institucions del país, i l'Estat van començar llavors una negociació per concebre un nou sistema descentralitzat en què l'aeroport de Barcelona guanyés en autonomia i independència per dibuixar el seu propi destí. Un model, en definitiva, en què la infraestructura catalana fos gestionada per institucions del país i competís directament amb Barajas. “Si el Prat tingués una gestió individual, la prioritat seria impulsar les àrees en què té més dèficit; és a dir, els vols intercontinentals”, va assenyalar aleshores el professor Germà Bel.
Un consell rector de nou membres –cinc dels quals havien de ser nomenats per institucions catalanes com ara la Generalitat, els ajuntaments de Barcelona i el Prat i la Cambra de Comerç– era el primer pas en aquesta direcció, encara que l'Estat, sempre desconfiat, es reservava el dret a vet sobre les decisions. Un trencaclosques que es completava amb l'entrada de capital privat, no de manera majoritària, en la gestió de la infraestructura aeroportuària a través d'una concessió.
A l'hora de la veritat, però, tot va ser foc d'encenalls. L'actual crisi econòmica va obligar un debilitat executiu de Zapatero a ajornar el pla fins a passades les eleccions estatals de novembre del 2011. Amb el PP tot just al poder, la privatització es va aturar perquè, en paraules de la ministra Ana Pastor, “no és el moment adequat perquè els actius d'Aena, infravalorats, es posin al mercat”. Paradoxalment, es va vincular la creació del consell rector a la privatització de l'aeròdrom. “Anava inclòs en la concessió i si la concessió no existeix, això no existeix”, va dir Pastor. Per acabar-ho d'adobar, la ministra va descartar “afavorir la competència entre Barajas i el Prat”. En definitiva, l'aeroport de Barcelona torna a ser en la casella de sortida.
Les polítiques actives d'ocupació
El traspàs de les polítiques actives d'ocupació és una altra de les velles reclamacions de la Generalitat. En el model actual, l'Estat és l'encarregat de dissenyar aquestes polítiques i, posteriorment, cedeix els recursos perquè les diverses administracions autonòmiques les executin. Les demandes de la Generalitat són encarregar-se de tot el procés des del principi, perquè considera que coneix més bé que cap altra administració les necessitats del territori. A Madrid, però, es resisteixen a cedir aquestes competències, en una mostra més del tic centralista que impregna l'Estat. El debat sobre aquest assumpte ha guanyat actualitat arran del pla del govern per renovar el Servei d'Ocupació de Catalunya. Hereu de l'antic Inem, des de la Generalitat s'ha denunciat la necessitat de posar al dia l'ens públic perquè el servei s'adapti millor a les demandes laborals i a la formació contínua dels empleats.
