Carta a Carme Chacón

El nucli impulsor del denominat Manifest de Setembre ens sentim en la responsabilitat de donar el nostre parer sobre la carta de Carme Chacón a Pere Navarro. D'entrada, cal dir que les seves opinions, com les de tothom, ens semblen plenament legítimes i dignes de tot el respecte, per més que puguem no coincidir-hi. A continuació, la nostra opinió en aquest sentit:

1 No és veritat l'afirmació segons la qual “el suport del PSC al dret a decidir no s'adiu amb els seus principis i la seva trajectòria”. Després de la liquidació del pacte estatutari del 2006, amb la consegüent liquidació del pacte constitucional de 1978 –en negar-se el reconeixement de les “nacionalitats” que aquest incloïa i en invalidar-se el procés legal de renovació del pacte estatutari–, la major part dels catalans i de les catalanes entenen que l'Estat espanyol ha girat full cap endarrere. I que això ens retrotreu, a desgrat nostre, al moment anterior al pacte constitucional, amb el dret a decidir damunt de la taula, subscrit i defensat pel socialisme català en la seva diversitat: el PSC-Congrés, la Federació catalana del PSOE i el PSC-Reagrupament, per separat i en el marc compartit de l'Assemblea de Catalunya, el tercer punt de la qual propugna: “El restabliment, a Catalunya, de l'Estatut d'Autonomia de 1932, amb totes les seves institucions, com a pas previ per a l'exercici del dret d'autodeterminació.”

2 No es tracta només del socialisme català, sinó també del PSOE. Aquest aprova en el congrés de 1974 i reafirma en el congrés de 1979 –ja vigent l'actual Constitució– que: “La definitiva solución del problema de las nacionalidades (…) parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación.” El PSOE va deixar enrere aquesta resolució amb posterioritat, per dues úniques raons: perquè s'havia aprovat el pacte constitucional (ara desmentit) i ja érem doncs en un altre estadi; i sobretot pel fet que els etarres continuaven matant sota la bandera del “dret d'autodeterminació” (cosa que, per sort, s'ha acabat).

3 El socialisme català sempre ha afirmat que “la llibertat és una i indivisible”. Que les llibertats polítiques, socials i nacionals són una sola cosa, que quan en falla una acaben fallant les altres. No val a contraposar-les, és antidemocràtic, és trampós. La voluntat majoritària d'un poble a decidir el seu futur, sigui en un o altre sentit, ha de ser respectada, més encara quan l'expressa prop del 80% dels seus representants democràtics. Tractar d'oposar-hi suposats interessos “de classe” és una pirueta cada cop més arriscada per massa coneguda i desprestigiada. Per cert, l'esmentada resolució del PSOE era ben clara sobre això: “El ejercicio del derecho de autodeterminación se enmarca, para el PSOE, dentro (…) del proceso histórico de la clase trabajadora en lucha por su completa emancipación.”

4 És amagar l'ou tractar de confondre l'actual plet Catalunya/Espanya amb un suposat intent de confrontar els treballadors d'uns i altres pobles de l'Estat. Aquest és un plet que està plantejat en termes molt clars, des de tots els angles de visió, i que no admet simplismes ni improvisacions de cap responsable polític. Un plet en el qual els federalistes de sempre estem esperant que Espanya estigui, finalment, a l'altura desitjada i que sigui capaç d'oferir una opció federal i plurinacional acceptable per a Catalunya. Aquesta és la qüestió, amiga Carme. Catalunya ja ha fet tots els camins possibles. És l'hora d'Espanya. Els qui puguin haurien de concentrar els seus esforços a impulsar la transició democràtica encara pendent en la cultura política espanyola, és a dir, a fer viable, una vegada per totes, el mutu reconeixement nacional o la capacitat de viure plegats sense haver de renunciar a un mateix ni sentir-se en la casa del veí.

5 És evident que dreta i esquerra, a Catalunya com a tot arreu, representen interessos socials i culturals diferents, sovint antitètics, en conflicte obert. Al PSC no li queda res per demostrar en aquest sentit. Han estat molts anys a l'oposició, fins i tot quan el govern del PSOE, una i altra vegada, assajava d'aliar-se amb CiU a esquena el PSC. Caldria, certament, una major capacitat d'iniciativa del PSC, encara que es tracta d'un mal compartit per tot el socialisme espanyol i europeu, desprevingut davant de la tragèdia econòmica i social que patim. En el cas del PSC, s'hi afegeix la seva invisibilitat estructural: durant dècades, ha estat atrapat en un sistema de representació estatal que donava grup propi a la segona força catalana, CiU, mentre condemnava al mutisme la primera força catalana, el PSC. Vet aquí un altre terreny en el qual valdria la pena concentrar esforços.