Política

LA CRÒNICA

El raspall de Guerra

En el mig segle de singladura política –“jo era dirigent del PSOE als 19 anys!”–, Alfonso Guerra havia regalat una col·lecció d'aforismes (“qui es mou no surt a la foto”, “a Espanya no la coneixerà ni la mare que la va parir...)”, però mai no va creure en la bondat de redactar unes memòries. Fins que en una estada a Oxford l'hispanista John Elliott el va convèncer. “Les has d'escriure, que els historiadors després les llegim i entre el que diu un i el que diu l'altre ens fem una composició de lloc”, el va animar Elliott. D'aquella engrescada neix ara Una página difícil de arrancar (Planeta), en què l'exvicepresident del govern espanyol (1982-1991) amb Felipe González i exvicesecretari general del PSOE (1979-1997) relata de la desfeta del felipisme fins al seu més recent “raspallat” de l'Estatut ja com a president de la Comissió Constitucional del Congrés.

A dos dies de complir 73 anys, el veterà Guerra va demostrar ahir al Círculo de Lectores de Madrid que no ha perdut ni un bri de la mordaç ironia forjada al clan de la tortilla, Des de l'enemic íntim José Bono –“l'editor va tenir l'amabilitat d'enviar-me les seves memòries i jo aviat les vaig guardar en un calaix sense llegir-ne ni una pàgina”–, fins als adversaris Mariano Rajoy –“és tan dormilega!”– i José María Aznar –“el tío aquest que sortia l'altre dia a la tele amb la capa de Dràcula espantant la gent dient «Que torno, uuuh, que torno!»”...

Si bé aborda el distanciament amb Felipe González, amb qui diu “retenir una amistat que mai no li retiraré”, Guerra reserva els seus dards més gruixuts per a José Luis Rodríguez Zapatero. “Si jo hagués estat el president espanyol aquella nit del 9 al 10 de maig del 2010 jo hauria dimitit i hagués comunicat que no estava disposat a aplicar el que imposava Brussel·les”, opina Guerra, amb emulació retroactiva.

De les 620 pàgines de records –“en tenia 2.500 d'escrites en quaderns que escric només en la pàgina dreta i després els giro per continuar escrivint a la dreta, com feia Machado”, va confessar–, Guerra hi dedica capítols i capítols a l'episodi de l'Estatut, del qual es vantava d'haver “raspallat” (“cepillado” en la versió original castissa i més connotada sexualment). “Jo hauria canviat moltes coses més, jo hi veia dotze articles inconstitucionals i el TC n'hi va trobar catorze.” Però va ser en la seva gènesi on es va aturar. Per ell, en dues reunions privades, el líder de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, li va prometre que no hi hauria Estatut “perquè CiU apujaria tant el llistó que el PSC no s'hi podria sumar”. “I més alt no es va poder posar el llistó i el PSC hi va votar a favor! M'havia apostat dos sopars amb Duran que sí que hi hauria Estatut i els vaig guanyar! Després Duran no me'ls va pagar mai, perquè això dels catalans és una cosa tremenda!”, va fer mofa Guerra fregant-se els dits com si recomptés monedes. Després del tòpic del català garrepa, però, li va tocar el rebre a la cuina basca: “Arzallus va estar molt bé durant la Transició i després va perdre l'ona, deu ser l'alimentació...”

Abans d'exhaurir el pot de la ironia, Guerra va reservar alguna gota per al present. “Catalunya viu un nacionalisme orgànic on hi són tots, des de tots els mitjans al PSC. És el màxim representant de l'Estat qui diu que vol marxar de l'Estat! És per a La Codorniz!”, va dir. Apunts raspallats a l'espera d'hispanistes àvids de lectura i de fer-se una composició de lloc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.