Què esmorteeix el conflicte social?

Des de fa uns mesos a Barcelona es convoquen una mitjana de vuit o nou manifestacions diàries. Més enllà del pes real d'aquestes protestes, el seu ressò és més aviat discret. Potser perquè s'ha arribat al punt de considerar que formen part de la normalitat en el context actual. Però, tenint en compte aquesta xifra, pot sorprendre que la conflictivitat social no sigui gaire punyent. Sobretot si pensem en l'agreujament de la crisi i la intensificació de la pobresa i l'exclusió social. O en el que significa un 50% d'atur juvenil.

Per què, malgrat la situació actual, el previsible conflicte social roman esmorteït? Podem atribuir-ho a molts factors.

1. Les mobilitzacions del 15-M del 2011 haurien generat un efecte ressaca. El moviment segueix actuant i la vitalitat d'entitats com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca n'és una prova. Però alguns episodis com el bloqueig del Parlament del 15-J o el desenllaç final de l'ocupació de la plaça de Catalunya haurien desencadenat un desgast del potencial mobilitzador d'alguns dels seus sectors. Tot i això, l'actual desactivació podria donar pas a una nova embranzida en qualsevol moment. Així s'explica a l'estudi Les veus dels indignats a Catalunya, publicat recentment. Una de les característiques d'aquest moviment social “enxarxat”, sense un nucli dirigent rígid, amb estructures organitzatives horitzontals i molt abocat a les xarxes socials, és que pot reaparèixer en qualsevol moment, si bé transformat en una cosa diferent.

2. On no arriba l'individu, ho fa (encara) la família, que actua de coixí enfront de la precarietat. La crisi ha estroncat el procés d'individualització dels darrers anys i ha reactivat els ressorts de solidaritat intrafamiliar i cooperació intergeneracional per fer front a situacions derivades de l'atur o la manca d'ingressos. El valor de les transferències de serveis no remunerats entre generacions representa entre el 2% i el 3,5% del PIB. Però si bé l'airbag familiar és un bon agent preventiu de cara a les possibles conseqüències del malestar social, també pot generar l'efecte bumerang de nous riscos, com la fragilitat de persones grans amb pensions poc generoses, que es veuen en l'obligació moral de carregar les dificultats econòmiques de fills i néts.

3. El bon funcionament de la sanitat i l'educació segueix sent un eficaç mur de contenció. Malgrat les retallades i les restriccions pressupostàries, es mantenen uns estàndards de servei equivalents als d'abans de la crisi. I això genera seguretat enmig de la incertesa. En moments difícils, la valoració dels usuaris és fins i tot més positiva. En el darrer baròmetre sanitari de Catalunya, un 53% dels enquestats considerava que l'assistència sanitària és molt bona o bona. L'aspecte més apreciat és la seguretat que transmet el personal mèdic. Els que coneixem de primera mà la feina de molts treballadors de la sanitat i de l'educació sabem com s'atenuen les dificultats actuals: més dedicació, més responsabilitat i més posar a prova la vocació de servidors públics d'aquests professionals.

4. La poca força dels sindicats, que també pateixen el descrèdit que afecta totes les institucions. Segons el CEO, el grau de confiança en les organitzacions sindicals és encara menor que la que desperten els partits polítics. Els darrers quatre anys, l'afiliació sindical ha anat a la baixa, i s'ha situat en algun cas a nivells del 2003 i el 2004. Podem atribuir-ho al mateix impacte de l'atur i a l'anomenada lògica de l'acció col·lectiva, però no deixa de sorprendre que en moments de crisi els sindicats vegin més minvada la seva capacitat d'atracció. Una tendència que les dues darreres vagues generals tampoc no han frenat.

5. L'economia submergida. Es calcula que un de cada cinc euros que genera l'economia espanyola ho fa de forma submergida. Una de les conseqüències d'aquesta realitat és que persones que estan fora del mercat de treball o que tenen dificultats extremes per entrar-hi disposin d'uns ingressos per subsistir.

6. El paper d'entitats assistencials que pal·lien situacions que podrien esdevenir focus de tensió social. Una dada: Càritas destina dos milions d'euros anuals al subsidi directe d'habitatge a Barcelona. Hi ha una cara oculta molt inquietant de la crisi: la dels que no compten fins que es converteixen en el centre d'una problemàtica concreta. Ho veiem, per exemple, amb el procés de desallotjament de les naus industrials del Poblenou.

7. Els partits del(s) malestar(s). L'aparició de nous artefactes que canalitzen una part de la decepció amb els partits tradicionals –des de la CUP fins a Ciudadanos, passant pel Procés Constituent– també pot tenir un efecte dissuasiu a l'hora de llançar-se a altres vies d'expressió.

A més d'aquests factors, s'ha de tenir present que en èpoques dominades per la manca d'expectatives la tendència imperant és la desmobilització. Ralf Dahrendorf ho demostrava fa anys a El conflicte social modern: les revoltes socials s'esdevenen en èpoques difícils, de crisi, però sobretot quan les expectatives de canvi sobrepassen la resignació.