Taksim

Les protestes en defensa de drets i llibertats públiques són un fenomen global. Hi ha múltiples similituds entre els joves que protesten a São Paulo, el Caire, Atenes, Madrid o Istanbul. Noves generacions reclamen un paper actiu en la presa de decisions, i lluiten per canviar velles regles del joc, fins i tot en països amb democràcies consolidades. La democràcia representativa que permet escollir cada quatre anys els representants polítics és insuficient, cal millorar els mecanismes de participació en la presa de decisions. A Catalunya, l'expressió d'aquest canvi es manifesta i concreta en la majoria social que demana el dret de decidir per als catalans. A Turquia, els joves protesten contra un govern que, malgrat que té un gran suport electoral i ha impulsat deu anys d'enorme creixement econòmic, es mostra autoritari i a poc a poc introdueix mesures que van retallant llibertats individuals.

La protesta a Taksim va començar simplement amb desenes de manifestants que volien impedir la urbanització de l'anomenat parc Gezi, al costat de la plaça Taksim d'Istanbul. En realitat, són uns quants arbres al davant d'alguns dels hotels de les cadenes més luxoses. La resposta desproporcionada de les autoritats a l'hora de reprimir la protesta, amb gasos lacrimògens i canons d'aigua, va consolidar una reacció generalitzada de protestes a Istanbul i Ankara.

Va coincidir l'inici de les protestes amb una visita que feia al país, convidat pel Parlament turc i amb un programa d'entrevistes amb membres del govern i de l'oposició turca. A Ankara i Istanbul vaig veure un clima de protestes generalitzades, que volien simplement expressar el descontentament amb una política prepotent i autoritària de l'AKP i del seu primer ministre Erdogan. Fins i tot el president de la República, Abdul·là Gül, a qui molts apunten com a successor de l'actual primer ministre, va admetre que havien entès el missatge i que estaven disposats a rectificar no sols en l'origen de la protesta –la urbanització del parc– sinó amb mesures adoptades recentment i de gran contradicció popular com són les limitacions a la venda d'alcohol. Erdogan ha optat per una resposta dura i poc flexible possiblement pensant en les properes convocatòries electorals, on ha demanat una resposta contundent als seus seguidors. L'alcaldia d'Istanbul, on va créixer la figura política d'Erdogan, pot ser la clau per conèixer el grau de suport o no al partit de govern. A hores d'ara l'oposició –i especialment la principal força, els kemalistes del partit republicà– no tenen encara decidit candidat.

Turquia continua mantenint viu el projecte d'integració a la UE, tot i que en els darrers temps el bloqueig de França, Grècia i Xipre que ha impedit obrir nous capítols en el procés d'integració va fent declinar el suport popular. Aquesta setmana mateix, a Brussel·les, Alemanya i Holanda han vetat obrir el capítol 22 de política regional argumentant que la posició del govern turc en relació amb les protestes no és acceptable. Europa ha de mantenir el repte d'integració d'un gran país com Turquia i, per la via d'aquest procés, anar monitoritzant un procés de veritable aprofundiment democràtic. La dependència directa del poder judicial al poder executiu, les limitacions a la llibertat d'expressió en els mitjans periodístics i a les xarxes socials –Erdogan ha advertit del perill del Twitter i s'han produït detencions per expressions en aquest mitjà– són exemples d'una democràcia encara imperfecta, i que viu amb el record dels nombrosos cops militars. Però una nova generació de joves turcs emergeix i està disposada a lluitar per mantenir els valors fundacionals de la república turca d'Atatürk.