la CRÒNICA
Un circ, dues pistes
La separació de les àrees de Protocol i Premsa –ara rebatejada com a Comunicació– a la Diputació de Girona és el paradigma, que no culminació, de la fractura política, institucional i laboral i amb una més que notable repercussió social que ha tingut la crisi instal·lada a la venerable institució, que va començar al restaurant El Teatret, un llunyà 8 de novembre del 2012. En aquest període, un president, Jaume Torramadé (UDC), ha hagut de dimitir; s'ha posat a l'ull de l'huracà la figura del personal eventual i, per extensió, la de l'assessor; s'han sacrificat vaques sagrades d'UDC, com ara l'històric Fidel Rincón; també ha saltat l'assessor d'UDC, David Jiménez –que es va donar de baixa del partit–, per l'escàndol de la filtració de la gravació de la intervenció del president del comitè de govern d'UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, en el marc de l'assemblea de militants i, pel moment, ha salvat la cadira l'altre implicat, Aleix Clarió –aquest si bé contractat a l'Ajuntament–, protegit per l'antic home fort d'UDC Albert Riera, convençut antiduranista, i recuperat pels convergents com a gerent de l'Ajuntament de Girona. Aquella assemblea extraordinària de militants, que havia de servir per posar el punt i final a la polèmica i per visualitzar que la normalitat havia retornat al partit, no va passar, doncs, de punt o, encara millor, de punt i coma, per no ser cruel i parlar de punts suspensius. Unió té feina encara per mirar de traduir de cara a l'exterior la remodelació que ha fet i que comanda amb fermesa el seu nou president, l'expeditiu Joan Cañada, compromès a donar un nou aire al partit, assolir més presència a la societat i allunyar-se de polèmiques. En tot aquell procés cal una menció a part als escrits, a títol personal, de Josep Maria Amargant, que han representat un sotragada al moll de l'ós de la Diputació, han contribuït a fer saltar un president, han ferit susceptibilitats i li han comportat, finalment, ser apartat de les seves funcions de premsa.
Per tant, la paraula que més defineix la Diputació de Girona, institució que tots els diputats diuen sempre “que estimen tant”, és crisi i, pel que sembla, permanent. Un crisi que, a manera de sainet, i pel que sembla, té més guionistes que la mítica Casablanca. Des de l'esclat de l'escàndol que va afectar l'expresident Jaume Torramadé i una assessora, Minerva Amador, i que va derivar en un crisi política, han passat encara moltes coses més: va passar per una pugna de poder entre CDC i UDC –que encara dura–, va transitar per la reorganització del cartipàs i, molt especialment, pels nomenaments dels vicepresidents –recuperant la figura del vicepresident primer– i ara continua amb la defenestració de Josep Maria Amargant, per pèrdua de confiança del nou president, l'impassible Joan Giraut, que no és mourà un mil·límetre de la decisió presa. CDC va intentar posar un càrrec de confiança seu a Comunicació, amb l'argument que ja estava a la casa i això representava un estalvi. Joan Giraut va imposar el seu home de confiança. Ara mateix, la Diputació sembla ja un gran circ, amb dues grans pistes, ocupades respectivament per CDC i UDC, però amb la figura del domador, ja saben aquell que té el fuet i, quan l'ensenya, més d'una fera abaixa el cap.