“No anem endavant amb el català; estem estancats”

Intentem que el català sigui una llengua normalitzada en tots els àmbits. I com que no tenim una vareta màgica per fer-ho de cop, al llarg d'aquests vint anys hem estudiat allà on hem tingut possibilitats i capacitat, i hem intentat millorar situacions puntuals. Les nostres tres grans potes són la socioeconòmica, la política i la immigració, si bé hem treballat també en altres àrees, com ara cinema i universitats.

Els nouvinguts s'adapten al que els fa més fàcil la vida, i si han d'aprendre català l'aprenen. De fet, en els últims anys ha tingut una gran incorporació de nous parlants que venien de l'espanyol o de les llengües de la nova immigració. No els veiem com a amenaça. En canvi sí que ho pot ser que no siguem prou clars a l'hora de fer-los veure que aquí hi ha més de 200 llengües, però n'hem de tenir una de comuna que no pot ser altra que el català, sense que ningú hagi de renunciar a la seva. Tenir tantes llengües, a més de ser una riquesa cultural, genera també oportunitats econòmiques que, si som espavilats, com a país cal saber aprofitar.

En teoria no, a la pràctica sí. Sabem que hi ha estats plurilingües al món civilitzat (Suïssa, el Canadà, Suècia, Bèlgica...) on es desenvolupen lleis i la gent pot viure normalment en les seves llengües. El d'aquí, però, no té altra intenció que uniformitzar-se a l'entorn de la llengua espanyola, i mantenir-nos en el millor dels casos com a cosa folklòrica. I no ho podem permetre.

Sí, molt lluny, malauradament, i no sé si ens hi apropem, depèn d'on posis el punt de partida. Jo sóc del 1968, i els meus primers anys d'escolarització van ser sempre en espanyol: si hi comparo la dels meus fills és evident que en 40 anys hem avançat. Ara bé, no som on hauríem de ser. Des del 2000, se suposa que ja amb una democràcia consolidada, no m'atreveixo a dir que anem enrere, però més enllà d'aspectes puntuals, tampoc endavant; en sentit ampli estem estancats. Encara es produeixen situacions del tot anòmales per a un país democràtic.

Evidentment seria un retrocés si s'apliqués. Però esperem que quan s'hagi de posar en pràctica ja no hi siguem.

Caldria qualsevol cosa que impedís que els nens tinguessin el dret a la ignorància i la fractura per raó de llengua. Hem aconseguit una societat bastant homogènia tenint en compte la multiplicitat de llocs d'origen, i en 30 anys la immersió no ha generat cap conflicte. Que d'un milió d'escolaritzats, segons l'any, hi hagi entre mitja dotzena i dotzena i mitja de queixes dels pares, és molt significatiu. Que per ells s'estigui fent tot aquest canvi, i al País Valencià n'hi hagi 40.000 que han demanat l'escola en valencià i no se'ls hagi donat cap possibilitat real, evidencia que l'Estat tracta el català com una llengua de segona.

Ara coincideixen diverses mesures, però hi ha documents de l'època de Jaume I en què els castellans ja trobaven estrany que els catalans volguessin parlar en català, o sigui que això és una continuïtat. Ara se senten forts i tenen la intenció de fer-ho al preu que sigui: que els infants siguin ignorants respecte als companys, o de fer el ridícul amb la Lapao i dient que valencià, català i balear són llengües diferents. No tenen cap pudor.

És molt complex. D'entrada, en un estat català seran els polítics sorgits de la voluntat democràtica els que legislaran el que els sembli adient. Serà el primer cop que podran fer-ho sense interferències externes, i això sol ja és un gran què. El que és clar és que el català ha de ser la llengua nacional, pròpia i oficial a tots els efectes, però també ens sembla evident que la història ha anat com ha anat, i en un estat nou no podem defensar fer als altres el que no ens ha agradat que ens fessin. No volem que ningú se senti discriminat per raó de llengua, i és evident que l'espanyol haurà de merèixer un estatus especial. I no sols això: hauríem d'aspirar que tothom sabés l'anglès, i potenciar l'aprenentatge de tantes altres llengües com sigui possible.

Tots aquests actes que generen caliu social i donen nervi al moviment que tenim en marxa, cadascú en la seva mesura, ajuden a fer cohesió entorn del país.