Aquelles famílies felices

El primer secretari del PSC de les comarques gironines, Juli Fernández, i el president del partit a la demarcació –també president de la mesa gironina pel dret a decidir i de la Fundació La Ciutat Invisible–, Joaquim Nadal, ja s'han trobat. Ho han fet ara fa uns dies en terreny neutral, ni a Palafrugell, d'on és alcalde Fernández, ni a la Fosca, a Palamós, lloc d'estius feliços, sinó en una pastisseria de Vall-llobrega. Nadal, eixut, diu que no vol fer notícia de la trobada, si bé sosté lacònicament que s'emmarca dins la normalitat de les relacions entre companys de partit. Per la seva part, Fernández ara vol girar full i diu que s'ha de treballar pel dret a decidir i sumar esforços. De fet, ell mai no ha qüestionat Nadal per presidir aquesta mesa, sinó pel fet de no comentar-ho, argument compartit per molts socialistes gironins, i de pes. Fernández vol que es deixi de visualitzar que no és ell qui mana al partit, sinó els de sempre. Són, doncs, els riscos de mirar de fer-se gran, l'un, i de reinventar-se després d'haver estat a dalt de tot, l'altre.

Però què en pensen les diverses famílies socialistes? Hi ha de tot. Tots creuen que el que reclama Fernández necessita, però, la complicitat de Nadal. I això què vol dir? Que Nadal es quedi a casa o a la UdG? No ho farà, ni té motius per fer-ho. Però això no vol dir que els moviments de Nadal no tinguin efectes, buscats o no. La posició de Fernández és complexa: no vol treure protagonisme a Nadal; de fet, no pot, perquè per començar no té el carisma per fer-ho. Fernández, de fet, només reclama poder gestionar el seu espai de primer secretari. Ningú del PSC qüestiona Nadal, només cal veure què han opinat des de Barcelona. D'altra banda comprensible, perquè la figura que ha erigit –ell és el gran demiürg– a manera de pantocràtor de la política, i en majúscules, gironina i catalana, pesa i ja té molt d'intocable.

És cert, també, que ja ha passat aquella època de la Girona provinciana en transformació lluminosa on no es movia una fulla sense que Nadal ho sabés i, posats a fer, agafés el telèfon per fer canviar la direcció en què la fulla es movia, si ho creia necessari. Tret d'això, poca cosa més ha canviat. És molt difícil, no d'ara, sinó de sempre, saber què pensa realment Nadal, fins i tot per als seus. Però hi ha unanimitat: no fa res sense tenir-ho absolutament meditat, i molt; una altra cosa és que expliqui totes les seves motivacions. Aquest és un element clau dins del nadalisme: caure sempre dret i, si cal, i posats a fer, generalment levitar sobre les aigües fins que sigui el moment de mullar-se –no fos cas que es plantegi un govern de salvació nacional i el país el cridi.

Molts opinen que el que han d'entendre Fernández i Nadal és que cal millorar la comunicació. Aquesta crisi no és res més que això: un xoc, previsible, d'uns interessos concrets per un costat, els de Nadal, legítims, i la sorpresa, comprensible, per l'altre costat, de Fernández, de sentir-se menystingut. També cal apuntar en tot aquest procés la irrupció, subtil, tel·lúrica, de l'alcalde Carles Puigdemont (CiU), que passa de ser el gran antinadalista a promocionar-lo com a peça del seu joc. Potser el que fa falta al PSC gironí és buscar un espai feliç de relació entre la vella guàrdia i la nova. Ja ho diu Tolstoi a Anna Karènina: “Totes les famílies felices s'assemblen les unes a les altres, però cada família infeliç té un motiu especial per sentir-se desgraciada.”