Enyors d'oposició

El valencià Ángel Sanchís no només és un dels extresorers del PP imputats, sinó que és el més loquaç de tots els ocupants del càrrec abans anònim i que ara ha popularitzat Luis Bárcenas. “Tant de bo ens haguessin vingut a nosaltres els empresaris a la meva època, però quan tens vuit o deu escons no et vénen a veure; se n'anaven al PSOE, que era el que tenia poder!”, relata sovint amb sornegueria l'amo de la caixa del PP entre 1982 i 1987. “En una ocasió fins i tot em vaig assabentar que un empresari amic meu donava diners al PSOE. ‘Però si jo sé perfectament que tu ens votes a nosaltres!', li vaig dir. I només aleshores ens va donar unes engrunes”, relata Sanchís quan compara les penúries de quan ell transitava pel desert de l'oposició amb l'actual orgia de milions a Suïssa i de sobresous del llegat de l'era Bárcenas.

Amb l'ànim d'interrogar els secretaris generals del PP que van obrar el salt de la buidor de l'oposició a l'opulència del poder, el jutge Pablo Ruz havia citat a dos quarts de dotze Francisco Álvarez-Cascos i a dos quarts d'una Javier Arenas. Com que la seu tradicional de l'Audiencia Nacional, situada al carrer Gènova, està en obres (metàfora o no del poder que té Bárcenas d'alterar el curs de les coses, curiosament Rajoy es va haver d'explicar al Senat perquè també el Congrés estava en obres), la cita era al cèntric carrer Prim, adjacent a Recoletos. A qui no sorprèn la nova seu de l'Audiència és als col·lectius atrapats en les preferents i als membres dels iaioflautes, que en ple agost van voler plantar la seva particular catifa vermella als que acudien a declarar com a testimonis. Álvarez-Cascos, amb el semblant impertèrrit i teatralitzant serenor amb les mans a la butxaca, va arribar a peu a l'Audiència. La impossibilitat de fer rimar el seu cognom amb res va abocar els preferentistes i els iaioflautes a recórrer al lèxic de la xarcuteria. “Xoriço! Lladre!”, el van escridassar des de la vorera oposada. Arenas, en canvi, es va fer conduir fins a la porta en un Skoda del PP per minimitzar l'escridassada. El públic, però, aleshores va agrair la sonoritat del seu cognom per fer jocs de paraules. “Arenas a la trena! Arenas a la trena!”, van corejar a l'uníson els concentrats mentre li llançaven sobres al capó del cotxe. Entre els cridaners, un dels més celebrats era un home que havia acudit disfressat de Rajoy amb una fidel careta que convencia tothom, menys una senyora que li feia el joc posant en dubte les similituds perquè el Rajoy de la careta compareixia en directe. “Però si et falta el plasma!”, el renyava constantment. L'altra estrella celebrada entre el públic va ser un home disfressat de gran sobre blanc amb bitllets d'euro verds que en sobresortien. “Igual que hi va haver en Naranjito, jo sóc el Sobrecito, el Sobrecito del PP! Això és Marca España!”, feia mofa paladejant amb cofoisme atraure els fotògrafs.

A l'interior, els secretaris generals que van enaltir el PP al poder, Álvarez-Cascos (1989-1999) i Arenas (1999-2003), es van saludar amb fredor abans de ser separats per la policia per evitar la complicitat de dos testimonis abans de ser interrogats pel jutge. No van poder parlar dels temps en què els empresaris sí que s'acostaven al PP, a diferència de l'era en què Sanchís diu que “pagava nòmines de la butxaca”. “El poder desgasta, sobretot quan no es té”, sentenciava en vida Giulio Andreotti. Ho deia algú que va ser set cops president del Consell de Ministres d'una Itàlia en convulsió, però que mai no va gaudir de la tranquil·litat de ser tresorer a l'oposició.