El pacte CiU - Esquerra

Aconsella el seny polític que una manifestació, per extraordinària que sigui, no ha de variar l'estratègia d'un govern prudent. La teòrica és fàcil –la retòrica, encara més–, però la pràctica s'escapa de les trones. L'Onze de Setembre de 2012, després de constatar que els carrers de Barcelona havien rebentat amb la manifestació més important de la història de Catalunya, Artur Mas va prendre una opció audaç: liderar el procés independentista que s'havia desbocat. Els fets s'encadenen. El 20 de setembre es reuneix amb Mariano Rajoy i constata que el president espanyol no deixa marge per a una reforma radical en la relació fiscal entre Catalunya i l'Estat. Pocs dies després, el president de la Generalitat convoca eleccions en l'equador de la legislatura. Van ser un càlcul i una decisió arriscats. D'un risc excessiu, a fets passats. Les enquestes, que preveien una forta pujada de Convergència i Unió, es van equivocar de ple. CiU va baixar dels 62 escons als 50. Esquerra, que tenia 10 diputats, en va obtenir 21. La suma dels partidaris del dret a decidir va donar una gran majoria. La de CiU i ERC permetia a Artur Mas governar... precàriament. Perquè el nou escenari nacional no matava els vells dimonis familiars entre convergents i republicans. La legislatura s'obria amb data de caducitat fixada en el 2014, que és quan caldrà celebrar una difícil consulta. Les velles costures partidistes encara no han cedit a la nova realitat política que viu Catalunya.