Sobirania declarada, viscuda

Tornarem a viure avui una Diada històrica. I estic convençuda que, novament, serà la celebració cívica i festiva d'una Catalunya dempeus, que es mobilitza per un millor futur social i nacional, i que manifesta, als quatre vents, la majoria d'edat d'un poble que es planteja horitzons de plenitud.

Aquest estat d'ànim col·lectiu no respon a cap moda sobtada i efímera, sinó que s'ha anat forjant al llarg del temps, i sobretot des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut el juny del 2010, per la constatació que els intents d'encaixar Catalunya en una realitat estatal que ens deixi ésser i progressar han rebut massa sovint com a resposta el greuge i el menyspreu.

Les propostes catalanes han topat amb l'immobilisme de l'Estat espanyol. Només així s'entén, per exemple, el despropòsit que va representar l'acord del Tribunal Constitucional de no aixecar la suspensió de la resolució 5/X del Parlament, per la qual s'aprova la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del Poble de Catalunya, contra la qual va recórrer el govern espanyol.

Catalunya ha de tirar endavant el procés, però necessitem avançar sense precipitacions que ens facin malbaratar el valuós cabal de legitimació democràtica que hem anat acumulant al llarg dels anys.

La imatge d'avui serà, sens dubte, la d'una Catalunya encadenada, i no pas per un metall opressor, sinó per moltes mans que s'agafen per un futur millor. No hi ha cap instància que pugui tombar aquest esclat de vida i de llibertat. Farien bé de prendre'n bona nota.