Parlar per parlar

Després d'haver exhibit una calculada mà de ferro cap a l'autogovern, combinada amb una fredor absoluta respecte a la riuada independentista que inunda els carrers, de sobte Mariano Rajoy ha decidit que ha arribat l'hora de col·locar el discurs que el seu és un govern dialogant. I la premsa madrilenya li ha comprat una tesi impregnada de paternalisme: l'executiu del PP ofereix “sortides” a Artur Mas perquè pugui alliberar-se de la soga de la consulta. Quines? Aquest és un misteri al qual cap de les informacions no acaba de respondre. Durant molt de temps s'ha volgut fer veure que els ponts de diàleg estaven dinamitats i que l'única via de comunicació entre els dos governs era el Tribunal Constitucional, i ara resulta que dia sí dia també Rajoy i Mas s'atipen de xurros a La Moncloa mentre es barallen pel futbol. De què sinó xerren? Si el dret a decidir fa mandra i discutir de calés no fa fi, l'única cosa que se m'acut és que Rajoy hagi decidit provar sort amb el mètode de Zapatero d'intentar guanyar temps engalipant el polític català de torn, ja es digui Artur, Pasqual o José. I, tenint en compte que Mas podria fer una tesi doctoral de com estavellar-se per culpa del cants de sirena monclovites, per què permet que Rajoy –a pocs dies de la Diada– prengui la iniciativa i suggereixi la possibilitat d'un pacte secret que podria generar més frustracions? Més enllà que la tàctica busca la desestabilització política, el PP obvia que l'efecte immediat serà unir encara més la ciutadania.