Una reforma a la recerca de l'encaix amb Espanya

“Escolta, Espanya!” Pasqual Maragall entonava els versos de l'avi poeta en l'aprovació, el 30 de setembre del 2005, del nou Estatut al Parlament. La reforma, plantejada com l'enèsim i definitiu intent d'encaix de Catalunya amb Espanya, havia centrat l'anterior campanya per a les eleccions catalanes que van donar llum verd al primer tripartit amb l'exalcalde de Barcelona al capdavant. Aquella va ser una campanya amb grans promeses. En la memòria de tots va quedar, sobretot, la d'un José Luis Rodríguez Zapatero encara a l'oposició: “Donaré suport a la reforma de l'Estatut que aprovi el Parlament català.” Era el 13 de novembre del 2003.

Un mes després, en la solemnitat de l'antiga sala major del Palau Reial, el PSC, ERC i ICV-EUiA rubricaven el Pacte del Tinell i al cap de poc es constituïa la ponència parlamentària que s'encarregaria de redactar la carta catalana. Va treballar durant més d'un any en una reforma que va monopolitzar el debat polític. El 29 de setembre del 2005, Pasqual Maragall i Artur Mas, agafats de les mans i amb els polzes amunt, immortalitzaven l'acord sobre el finançament que permetia desencallar la reforma, ratificada l'endemà. El text sortia de Catalunya amb els vots favorables de tots els partits, llevat del PP, i proclamava en el seu article primer: “Catalunya és una nació.”

L'inici, a l'octubre, del periple de l'Estatut a les Corts espanyoles va fer que aquest i molts altres quedessin només en el record. La comissió constitucional del Congrés, presidida pel socialista Alfonso Guerra, va “passar el ribot” al text, esborrant amb ell el compromís de Zapatero de respectar el projecte català. El secretari general del PSOE era president espanyol des del març del 2004.

I el 21 de gener del 2006 va citar Artur Mas a La Moncloa. Una reunió de sis hores entre el cap de l'executiu estatal i l'aleshores líder de l'oposició en què es va acordar incloure la definició de Catalunya com a nació en el preàmbul i, sobretot, es va pactar el nou model de finançament que va desencallar la reforma de l'Estatut a Madrid. I va precipitar el final del primer tripartit. ERC no va donar mai per bo el pacte Mas-Zapatero. El 21 de març del 2006 ja va votar en contra de l'Estatut quan es va aprovar a la comissió constitucional del Congrés. I ho va tornar a fer nou dies després en ple. El text, que en el trànsit per Madrid havia perdut el suport dels republicans, va rebre els 189 vots favorables del PSOE, CiU el PNB, IU-ICV, CC i BNG.

La convocatòria del referèndum, per al 18 de juny, va comportar, també, l'expulsió d'Esquerra del govern i l'avançament electoral per a l'1 de novembre. Un 74% dels catalans van dir que sí a l'Estatut, que va entrar en vigor el 9 d'agost del 2006. Sobre ell pesava l'amenaça del Tribunal Constitucional. El PP ja hi havia presentat recurs.