El 10-J marca un abans i un després en la mobilització

Que la sentència de l'Estatut suposava un abans i un després en el moviment sobiranista va quedar acreditat de manera immediata: la massiva manifestació de resposta que va convocar Òmnium Cultural va multiplicar l'èxit que, quatre anys abans, ja havia tingut la que s'havia fet en defensa de la integritat del text estatutari aprovat pel Parlament i en contra del pactat per José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas. Quan el Constitucional va afegir la seva retallada a aquella primera rebaixa, l'enuig de bona part de la societat catalana es va traduir, el 10 de juliol del 2010, en una protesta sense precedents.

Els organitzadors van xifrar el nombre d'assistents en un milió i mig, impossible d'encabir-los en l'espai que va ocupar la protesta: el col·lectiu Contrastant ja havia demostrat anys enrere que al passeig de Gràcia, de gom a gom, hi caben unes 300.000 persones. Ara bé, n'estava, de col·lapsat, el passeig, i també la Gran Via d'allà a la plaça Tetuan. En tot cas, és indiscutible que era la marxa catalanista més multitudinària com a mínim des de la de l'Onze de Setembre del 1977. O més i tot, probablement.

La controvèrsia sobre el nombre de participants –atiada perquè una empresa a sou de l'agència Efe va concedir un màxim de 74.000 participants a partir d'una foto aèria feta amb l'acte ja acabat– no va ser l'única ni la més important. Les disputes prèvies sobre el lema de la marxa –el bla-bla-bla d'aquest estiu, molt més tebi, no els sona a déjà-vu?– i el mal tràngol que va passar el president, José Montilla, increpat i que va haver d'abandonar-la abans d'hora, van ser tan comentats com explicatius són ara de determinats fets i actituds posteriors.

La intensitat de la discussió sobre el lema anava directament vinculada a la presència de Montilla, que volia encapçalar la protesta però no darrere d'una pancarta amb el missatge triat per Òmnium: “Som una nació. Nosaltres decidim.” La solució salomònica va ser una senyera al centre de la capçalera, on aniria el president, i el lema a banda i banda. A l'hora de la veritat, però, el col·lapse va fer que moltíssima gent desfilés per davant del que havia de ser la capçalera, com un avís del que passaria des de llavors: la societat civil duent la veu cantant de la vindicació sobiranista, per davant dels partits.

La retirada de l'escridassat Montilla també sintetitza la progressiva pèrdua de centralitat política del PSC i l'esquerda oberta des de llavors entre el catalanisme i el partit, i explica en part la decisió de Mas de no participar –com ara en la Via Catalana– en la manifestació de l'Onze de Setembre de l'any passat. Mas va preferir renunciar al protagonisme durant la protesta i copar-lo just després, escenificant que agafava les regnes de la reclamació popular.