L'Ebre també s'omple

El país va respondre a la crida de l'Ebre. Els trams que les darreres setmanes semblaven més fluixos es van omplir, i de quina manera. “Aquí hi ha més del doble de la gent que esperàvem”, deia un jove que es passejava amunt i avall del tram 14 vestit amb la samarreta verda de l'organització. No s'ho acabava de creure, ni tampoc els responsables dels trams situats entre Alcanar i Sant Carles de la Ràpita. Pensaven que, anant-hi les coses bé, hi hauria un metre de distància entre persona i persona. La previsió va quedar curta: en molts trams hi havia tanta gent que no hi havia cap forat ni separació. Molts tenien ganes d'èpica i, lluny dels grans centres de poder del país i dels grans focus d'atenció mediàtica, van voler fer història assegurant la cadena a peu de carretera.

A l'Ebre s'hi van desplaçar ciutadans de tots els racons del país. Hi abundaven els barcelonins. Com en Jordi Martí i la seva colla d'amics, que hi van anar amb les parelles i els fills fins a sumar trenta-dues persones. “Vam esperar a apuntar-nos fa quinze dies; vam veure que els trams que calia omplir eren els del sud, i aquí estem”, deia en Jordi un parell d'hores abans des de la sorra de la platja del Ciment, convertida per unes hores en una mena de Woodstock sobiranista on acampaven parelles i famílies, plantaven estelades, feien castells a la sorra i alguns, els més valents, es banyaven desafiant el matí gris i ventós amb què va començar la Diada. “També venim de Barcelona, la cadena passarà just per davant de casa meva, al Paral·lel, però venim aquí als estius amb els nens, i amb ells és millor evitar les aglomeracions”, comentava l'Anna, sense perdre de vista la canalla que jugava arran de l'aigua. Venien de Lleida, de Bellaterra, i de més lluny encara en Ramon Cavaller i la seva família, desplaçats des de la Cerdanya per cobrir un tram difícil de la Via Catalana. “És clar que ja hi tenim tirada, la meua família és de l'Ebre i ahir ja hi érem”, explicava.

Molts van optar per arribar la nit abans i fer nit a la zona. Els hotels van omplir i els restaurants de l'Ebre situats a prop del recorregut de la via no van donar l'abast. Qui no havia previst on o què dinar, ho va tenir difícil. Alguns establiments van reforçar el personal amb familiars i amics en previsió de l'allau que els va venir a sobre. “En tot l'estiu no hi havia tanta gent aquí, és emocionant”, comentava un home d'Alcarràs pocs moments abans de l'inici de la cadena humana, observant la gran taca groga de persones que s'estenien per la carretera. “I tant! Han dit que els del càmping han fet l'agost”, li contestava, més prosaic, el seu interlocutor.

L'ambient, familiar i festiu, va anar creixent en intensitat fins al moment de començar la cadena. El pas d'helicòpters al cel i vehicles amb càmeres de televisió per la carretera era celebrat amb crits i aplaudiments. Mentrestant, els participants de la cadena improvisaven onades: es movien tots de cop cap a l'altre costat de carretera. “Mira, aquesta ve de Vinaròs!”, comentaven els pares als fills. I ells, vinga a riure i a córrer cap a l'altre costat. Va ser,
en definitiva, una gran festa.