La Selva
El tram sardanista
La Via Catalana al seu pas per la Selva posa en evidència les obres eternes de desdoblament
La que és la senyera més gran del món s'instal·la al costat d'uns camps de l'aeroport de Girona
La carretera N-II en el seu tram més perillós de les comarques gironines i segurament de tot Catalunya, a la comarca de la Selva, allà on Foment s'entossudeix a fer lentes les obres, hi va haver ahir un altre acte de tossuderia. Milers i milers de catalans –l'organització n'hi tenia inscrits uns deu mil–, vinguts sobretot de terres gironines i barcelonines van trobar-se per fer pública la seva ambició: la independència. Uns ho van demostrar esperant hores i hores al marge d'una carretera que, en molts casos no té ni voral, improvisant zones de pícnic: alguns amb taules i cadires, els altres, a terra mateix. Esperaven l'ordre per assaltar i conquerir aquesta via tan difícil. Uns altres havien decidit reservar taula, des de feia dies, en restaurants de la zona, com ara a l'hostal de la Granota, de Sils. Molt a prop, els de Sant Hilari havien instal·lat sobre les mateixes obres de l'N-II un gran envelat per dinar-hi i fer festa, després que molts d'ells haguessin caminat els 32 quilòmetres que separen les dues poblacions.
El dia s'havia llevat gris, en alguns trams plovisquejava, i el groc de les samarretes encara destacava més. I de les primeres pinzellades grogues de quarts d'onze del matí, a la gran taca groga que a primera hora de la tarda ja s'estenia per l'N-II. Al tram de Caldes de Malavella, groc amb música de fons: Sardanes for the Independence, deia l'escrit al mig de la carretera, al tram 572. Allà hi havia centenars de representants de catorze colles sardanistes de Catalunya sota el paraigua de la Federació Sardanista de Catalunya, que, el març passat, va aprovar de manera unànime i en assemblea general adherir-se a l'ANC i signar la declaració a favor del dret a decidir. Van ser ells que, tan bon punt convocar-se la Via Catalana, van demanar que se'ls assignés aquest tram de l'N-II, en considerar que era un lloc de confluència de sardanistes de les terres gironines, barcelonines i també lleidatanes, mitjançant l'eix transversal. Amb la música de sardanes de fons durat tota la tarda, les colles van anar improvisant ballades, entre les quals, Cadena humana,, de Jordi Paulí, sardana que s'havia estrenat de manera simultània ahir al migdia a Girona i Caldes. I ballant, jugant, xerrant, fent mots encreuats, escoltant les notícies i amatents als helicòpters i les càmeres, tothom va esperar que arribessin les 17.14 per donar-se les mans. Havia arribat l'hora esperada, que va passar, com tot, com si res. L'important feia estona que s'havia assolit i continuava present al pas de cadascuna de les persones que hi havia anat.
En un camp proper, la que es considera la senyera més gran del món, que pesa una tona i mitja i fa 117 per 115 metres, completava el paisatge. Sens dubte, els passatgers que aterraven o s'enlairaven de l'aeroport de Vilobí no la podien obviar. Ni la senyera, ni la gran taca groga, ni aquest esperit tossut que havia conquerit l'N-II.