Catalunya desencadenada

Hi ha dies en la vida que no s'obliden. En la vida de les persones, i en la dels pobles. Dies que primer s'esperen amb il·lusió, després es viuen amb alegria i emoció, i al final es recorden per sempre més amb un nus a la gola. El dia d'ahir ja es pot dir que n'és un, i que formarà part de l'imaginari col·lectiu d'aquest país. Com la manifestació de l'any passat, però encara més massiva i brutalment espectacular, la Via Catalana del 2013 tindrà capítol propi als llibres d'història. Catalunya, desencadenada.

Almenys 1,6 milions de persones, segons les xifres oficials d'Interior, mig milió de les quals a Barcelona, van sortir al carrer, a la carretera, per donar-se les mans al llarg de 400 inacabables quilòmetres i més enllà, cap al País Valencià i la Catalunya del Nord. 400.000 metres tenyits de groc, mudats amb estelades, decorats amb festa, amanits amb civisme, amarats de reivindicació. Molts llocs amb doble i triple cadena. Estretors fins i tot als trams interurbans. Marea a les ciutats, on va esdevenir una manifestació en molts punts. Va ser una demostració mastodòntica, gairebé sobrehumana, per refermar que Catalunya és un poble i vol ser tan independent com tots els altres pobles del món. Vol ser un estat.

Si algú en tenia cap dubte, ahir va tornar a demostrar la seva convicció i capacitat d'organització per aconseguir-ho. Ja ho va dir el conseller Homs: segurament ningú més al món té ara la capacitat de mobilització que té el poble català en la seva aspiració de llibertat. Fins i tot la Comissió Europea va declarar el seu “gran respecte” per la demostració. També el govern espanyol, tot i que va insistir que qualsevol negociació s'ha de cenyir a la legalitat. Caldrà veure ara la resposta de Rajoy a Mas.

La cadena va aconseguir l'altra gran fita que es proposava: “obrir els ulls al món”, en paraules del president. Ell mateix va rebre al matí una delegació de corresponsals de tots els grans mitjans al Palau, que després van poder viure de prop la bestialitat que van muntar els catalans. Tots els grans mitjans internacionals ja situaven a la tarda la Via Catalana entre les principals notícies de la jornada al món. Caldrà seguir la ressaca informativa a partir d'avui...

Ara la pilota torna a ser a la teulada dels polítics. Sobrepassada al principi per l'emoció, la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, ja va parlar d'“èxit sense precedents” i va deixar clar en el discurs central a Barcelona que no pot passar del 2014 que no es pugui votar en una consulta. I si no, que s'espavilin a buscar els “processos legals” que calguin per poder proclamar la independència. Però res d'esperar el 2016. Mas, que la setmana passada es va marcar aquesta data per a unes eleccions plebiscitàries i després va matisar que parlava del “termini màxim”, n'haurà de prendre nota. Ell i tots els partits, que han de consensuar el procés al Parlament i abans de final d'any han d'acordar la data i la pregunta de la consulta. Encara un altre avís a tots: “La pregunta ha de ser clara, per a una resposta clara: independència sí o no.” Res d'altres subterfugis. Una delegació de l'ANC ho va transmetre en persona a Mas abans de la cadena, i després als diputats de la mesa del Parlament.

El dia es va llevar plujós a part del recorregut de la Via, fins al punt que va fer endarrerir l'acte institucional del parc de la Ciutadella. També va afectar els actes alternatius convocats pels partits contraris al procés, el PP i C's, que van reunir unes poques desenes de persones. El que no va aturar la pluja va ser la mobilització ciutadana. Centenars de milers de catalans es van moure amunt i sobretot avall del país des de primera hora, en uns 1.500 autocars, trens i milers de cotxes particulars, per fer possible la continuïtat de la cadena. L'ANC havia demanat que hi anessin amb temps, i al migdia, una hora abans que aixequés les barreres, l'AP-7 cap al sud ja presentava tràfic dens i aturades als peatges. La marea groga es desplegava. Era una manifestació sense precedents, i això causava certa incertesa entre l'organització i els responsables de la seguretat. Més enllà, però, de retencions que es van reproduir a la tornada, amb cues de fins a 50 quilòmetres, no es va saber de cap altre incident remarcable.

Amb tothom dinat i el sol ja regnant al cel, des de molta estona abans tothom ja era lloc. Ni un sol buit, ni tan sols a les Terres de l'Ebre, on més es patia. Ans al contrari, molta més gent de la que feia falta a tot arreu. Una performance davant del Museu Dalí de Figueres va marcar el compte enrere. A les 17.14 h en punt, el campanar de la Seu Vella de Lleida, el primer que va caure davant les tropes borbòniques el 1707, va donar el tret de sortida, i llavors tot Catalunya es va donar les mans. Cap de les imatges que tothom es podia imaginar en dies precedents va apaivagar l'enorme impressió que causaven les de veritat. Esborronaven. Esborronen. Gent movent la cadena en onades. Castells a l'arc de Berà. Gegants a Avinyonet del Penedès. Canoes sota el pont penjant d'Amposta. Imatges de postal sota la Sagrada Família. A la Rambla. Al Camp Nou. Una senyera gegant a la Selva. Compromisos gegantins al Maresme. Una imatge de Pau Casals al Vendrell. L'emotiu discurs del vell músic a l'ONU el 1971, en què es proclamava català i recordava que Catalunya havia estat “la nació més gran del món”, amb el primer parlament, va obrir de fet els actes paral·lels. A la plaça de Catalunya van sonar El cant dels ocells i El cant de la senyera. També la Novena simfonia de Beethoven, l'himne a l'alegria, l'himne d'Europa, mentre diversos personatges proclamaven el missatge en diversos idiomes. També hi va haver discursos a Amposta i al Pertús. A tres quarts i mig de sis, Els segadors van ressonar de punta a punta de país i van posar el punt final a l'acció.

No es van produir les temudes topades a la Sagrada Família, on moviments unionistes havien convocat un minoritari acte alternatiu. Ni tan sols la provocació d'una avioneta contractada per una televisió privada estatal passejant un lema per la unitat d'Espanya va esverar els ànims. Més enllà del riu Sénia, i malgrat que el TSJ valencià havia permès al migdia l'allargament de la Via cap al País Valencià, la Guàrdia Civil va retenir l'exdiputat Alfons López Tena. L'incident més greu, però, va ser el de la delegació del govern a Madrid, on en una imatge lamentable va irrompre un grup d'ultradreta a rebentar l'acte institucional de la Diada.

Ahir no era el seu dia, però torna a ser reveladora la presència i absència de polítics. A més de nou consellers i l'expresident Jordi Pujol, al final també van comparèixer Pasqual Maragall i excompanys socialistes com ara Joaquim Nadal i Marina Geli. Fins i tot hi van ser la dona i els fills de Mas. En canvi, Duran va marxar a primera hora del matí rumb a Panamà.

Els governants, els partits, tornaran avui al primer pla. És el seu torn. Tots faran les seves interpretacions, però el poble sobirà ha parlat clar, i els ecos trigaran a apaivagar-se. Això és imparable.