Seguim fent via

La Via Catalana del passat dia 11 de setembre ens ha omplert d'alegria. Quan ens referim a La Via Catalana pensem en la mobilització que vam viure, que vam veure, pensem en l'experiència que vam compartir, és clar; però alhora quan parlem de la via catalana, escrit ara amb minúscules, tenim present el camí que els catalans hem emprès cap a la independència i també volem expressar quina és la manera catalana de comportar-nos en aquesta etapa crucial de la nostra història.

El nostre camí i la fórmula que triem per transitar-hi estan estretament lligats a l'ús dels mecanismes que ens ofereix la democràcia. Per això ens agrada constatar que en aquest tram del camí coincidim els que desitgem la independència del nostre país amb aquelles altres persones i organitzacions que voldran fer campanya en favor de la permanència dins l'Estat espanyol. Als demòcrates no ens fa por la confrontació, precisament perquè sabem que el debat sobre les idees i els projectes és sempre estimulant. Algú ha dit que si tots pensem igual acabarem no pensant. La democràcia consisteix a saber canalitzar la confrontació i a respectar el teu contrari; els mecanismes de la democràcia serveixen per comptabilitzar l'expressió de les voluntats diverses i conèixer quines són les opinions majoritàries i minoritàries en cada moment històric.

Els dos últims 11 de Setembre ens han aportat informació prou significativa i contundent per poder afirmar que avui hi ha una clara majoria de ciutadans de Catalunya que desitgem viure en un estat independent, però aquesta constatació de la capacitat i de la voluntat de mobilització en favor d'una causa que és política, necessita poder ser posada en evidència a través del millor dels mecanismes del joc democràtic: les urnes. És per això que reclamem amb fermesa i amb urgència ser cridats a una consulta, en la qual dirimirem quants som els qui volem fer el pas de la construcció d'una nova relació amb els veïns espanyols.

Perquè es tracta justament d'això, de construir una altra relació amb Espanya, amb Europa i amb el món. Volem establir unes relacions que ens permetin, a nosaltres, ser tal com som. Ni millors ni pitjors que altres pobles del nostre entorn, simplement volem afirmar i afermar la nostra especificitat. En una Europa que, també, es troba en procés de construcció, estem convençuts que l'aportació de la diferència catalana ha de ser un element de varietat, creiem que la nostra presència significarà una pinzellada de color, pensem que el futur estat membre assegurarà al conjunt un enriquiment cultural innegable. Amb una bona combinació d'orgull i d'humilitat ens sabem necessaris.

La doble voluntat d'actuar segons les regles democràtiques i de voler assegurar la nostra pervivència com a poble diferenciat és el que defineix el nostre moment polític. Un moment que també podem definir com de catalanisme renovat, o fins i tot canviat, respecte del que havíem estat tradicionalment. Fins al 2010 havíem dedicat la part substancial dels esforços tant des de les institucions polítiques com des de les econòmiques i les culturals a incidir en la formulació o la reformulació de l'Estat espanyol, amb el convenciment, o més aviat amb l'esperança, que si col·laboràvem en la democratització, la modernització i l'enriquiment d'Espanya trobaríem el nostre lloc al seu interior. El miratge de la pluralitat.

Avui, després d'un llarg període en el qual Espanya és democràtica, moderna i rica, constatem que no vol ser plural. Si volem seguir vivint com a catalans hem de disposar dels mateixos instruments dels quals disposen els estats. Per sort, la creació d'un nou estat avui té molt menys dramatisme que en el passat; ara tots els estats són interdependents. En el nostre cas, gran part de la sobirania està cedida a les institucions europees, en especial la moneda i l'exèrcit, dos elements clau del poder polític, i pel que fa a l'economia som ja de fet dins d'un mercat global en el qual les empreses catalanes es mouen prou bé. L'intermediari Espanya s'ha revelat innecessari: és ineficient.

Per això, tal com recordava el professor de la Universitat de Princeton Carles Boix en la conferència Dues cares de la mateixa moneda: el sistema internacional i la sobirania política de Catalunya, 1714-2014, pronunciada a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu de la celebració de l'Onze de Setembre, després de molt temps intentant fer sentir la nostra veu dins d'Espanya ara ens correspon exercir la sortida. Boix ho feia recordant un savi economista mort als 97 anys el mes de desembre passat: Albert Hirschman, que ha teoritzat sobre les fórmules per resoldre conflictes.

Val la pena recordar també que Hirschman va escriure un llibre, titulat Interessos i passions, on explica els sentiments que mouen la vida en societat. Ara mateix, els catalans hem de saber combinar la nostra passió per la llibertat amb la defensa dels interessos econòmics que han d'assegurar que el futur estat es caracteritzi per la justícia social. Volem un estat perquè és la premissa que ha de fer possible el bon funcionament de l'estat del benestar. Volem la independència perquè sabem que és imprescindible per assegurar polítiques de racionalitat econòmica i de cohesió social.

Encara hem de fer molta feina, cal explicar el projecte a molts dels nostres conciutadans que encara hi són aliens; no cal dir que respectarem els qui tinguin un projecte alternatiu, però no volem que ningú es perdi l'oportunitat de participar. A aquesta aventura entusiasmant i que provoca tanta alegria, tothom hi és convidat.