Ja passaran la factura

Que si La Zarzuela menysté la sanitat pública i no es creu allò que s'havia dit fins ara que el de l'Estat espanyol és un dels sistemes “més eficients del món”. Que si va a una clínica privada rient-se dels avis que fa mesos que fan cua per una mateixa operació de maluc. Que si necessita una planta d'hospital per a ell sol mentre que els malalts s'amunteguen als passadissos d'urgències. Que si rep un tracte exquisit mentre que els crònics han de rascar-se la butxaca... Enmig de les successives destralades dels governs i del malestar ciutadà perquè s'ha estès l'externalització del servei i el copagament fins i tot de medicaments necessaris per sobreviure, l'enèsima intervenció quirúrgica del monarca ha reobert el debat de per què la reialesa ha de poder malfiar-se dels serveis públics mentre que la major part de mortals han de donar gràcies que els atenguin. Amb retallades o sense, Joan Carles és un habitual de la sala d'operacions i no és la primera vegada que escull un centre privat; més aviat és la norma. Quan va tornar malferit de Botswana va triar la clínica San José de Madrid que, al cap i a la fi, és dels mateixos amos que la Quirón, on l'intervindran demà. En tot cas, la família reial ja coneix els racons d'aquest centre, perquè és on van ingressar el nét del monarca Froilà, quan es va disparar al peu amb una escopeta.

En aquesta ocasió, fins i tot s'havien plantejat traslladar-lo a la clínica Mayo dels Estats Units per evitar al seu metge de capçalera en qüestions de malucs –el gallec Miguel Cabanela– anar amunt i avall podent operar a l'habitual lloc de treball. Finalment, i després de donar-hi unes quantes voltes, La Zarzuela va preferir pagar el viatge i les despeses al doctor –una eminència en el seu camp– per evitar que a les crítiques de fugir de la sanitat pública i de disposar d'un metge de fora, s'hi afegís la que ni tan sols la medicina privada espanyola és prou bona per al rei. Però hi ha un factor que ha pesat més: el postoperatori l'hauria mantingut massa temps allunyat de Madrid i, en aquest sentit, la tesi que no calia que les Corts espanyoles proposessin una inhabilitació temporal i la implantació d'una regència perquè durant el període de rehabilitació el monarca pot seguir fent feina de despatx hauria resultat impossible de vendre. El buit de poder s'hauria fet massa evident. A hores d'ara, des de l'entorn de la casa reial s'assegura que ni Joan Carles vol plegar ni el príncep Felip està per romanços. Prefereix anar fent la viu-viu fins que els núvols de tempesta passin de llarg de La Zarzuela. Així, mentre alguns volen encarregar a la corona que faci de mitjancera fins en el tema català, la casa reial ha deixat de tenir opinió de gairebé tot.

Al llarg dels anys, Joan Carles s'ha sotmès a una dotzena d'operacions, però fins l'abril de l'any passat les veus que dubtaven de la capacitat del monarca per continuar les seves funcions no només eren minoritàries sinó que, a més, no disposaven de cap altaveu. Temps enrere, si un periodista hagués preguntat sobre una possible abdicació o una substitució temporal hauria hagut de sortir cames ajudeu-me de La Zarzuela o si un tertulià hagués insinuat que al rei li tremolava alguna cosa més que els genolls, se li hauria tallat el micròfon. Ara, fins i tot es qüestiona la factura hospitalària i la nòmina del doctor Cabanela. Qui ho paga tot això? La resposta és senzilla: els diners sortiran de la mateixa caixa que paga la sanitat pública, retallada.