9-N, tant sí com no

Quan encara no havíem tingut temps de destapar l'ampolla de cava per brindar pel 9-N –una data que els independentistes feia tota la vida que esperàvem– ja ens van arribar les advertències que no hi hauria referèndum perquè no ens el deixarien fer. No em refereixo a les amenaces previsibles que ens van llançar els representants dels poders estatals, sinó a les anàlisis de bona fe de gent de casa nostra, que voldrien poder votar però que no es volen fer il·lusions perquè, sense necessitat d'assistir a simposis, ja saben de quin peu calça Espanya quan es tracta de prohibir els drets bàsics dels catalans.

“No ens el deixaran fer” és l'assumpció d'una derrota al minut u de plantejar batalla. D'acord, és d'esperar que ens recorrin la llei de consultes catalana i que el Tribunal Constitucional la suspengui cautelarment ad aeternum, hi hem de comptar. És d'esperar també que ens neguin qualsevol altra via jurídica per convocar la consulta, i que posin l'aparell de l'Estat a treballar per tallar-nos qualsevol possibilitat de suport o arbitratge internacional. Però no estiguem tan pendents del què faran ells sinó del què farem nosaltres.

El president Mas ha fet una feina excepcional fins ara, portant la negociació amb discreció i habilitat, i aconseguint una quadratura del cercle que semblava impossible. Però el més difícil ho haurà de fer ara: convocar el referèndum el 9 de novembre de 2014, tant sí com no. Caldrà que tingui la valentia política de cridar els ciutadans a les urnes encara que no ens hagin donat permís, encara que la llei de consultes estigui suspesa, encara que ens amenacin amb les deu plagues bíbliques.

Ibarretxe també havia posat data al referèndum: 25 d'octubre de 2008; i si no el va fer no va ser per l'oposició de l'Estat, sinó sobretot perquè els seus el van deixar sol. Aquí Mas té el suport de 84 diputats al Parlament de Catalunya, i han de servir per anar fins al final i perquè el 9-N puguem votar, tant sí com no.