Sense retorn

Història. Tot i que les paraules les gastem massa, l'acord assolit entre el president de la Generalitat i els partits que donen suport a la consulta és històric. Però no és històric perquè s'hagi fixat una data per a un referèndum –que també–, sinó perquè ahir es va fer un autèntic trencament amb la tradició del catalanisme polític, almenys dels últims 150 anys. Potser la consulta no es podrà fer –s'ha de veure–, però la gran virtut de l'acord és que el catalanisme polític, el motor de transformació del país, deixa oficialment de ser autonomista –amb les seves excepcions– i passa a ser estatista. El catalanisme vol un estat. Catalunya vol un estat. I aquest és l'autèntic camí sense retorn. I es trigarà més o menys, però aquest és el final del camí. Després, uns voldran aquest estat dins d'Espanya. Uns altres el voldran independent. La majoria, dins d'Europa. I una minoria, fora. Però la força és que una gran majoria del Parlament i, com ja s'ha demostrat a les urnes, dels ciutadans volen els instruments d'un estat. Aquest és el nou centre polític. I els que se n'exclouen per voluntat pròpia queden desplaçats en l'eix. El mínim comú denominador és un estat. Que pot ser denominador comú major si, democràticament, s'opta per la independència. Quan Artur Mas va dir que volia una pregunta clara i inclusiva, aquests dos termes semblaven contradictoris. Semblava que ERC es posava la soga al coll en exigir una pregunta sobre la independència. Podia ser una pregunta inclusiva i que acontentés ERC i Unió? Doncs sí. I no només aquests dos. La pregunta plantejada té la virtut de no excloure ningú. Ni els que volen que les coses quedin com estan. Ni els que volen la tercera via –entesa com la de no trencar tots els lligams amb Espanya, però liquidar l'statu quo actual–. Ni els que volen la independència. Això és la política. I l'han sabut fer.