Un elefant a l'habitació d'Ahrenkilde

Catalunya és, per a la Comissió Europea, l'elephant in the room, que diuen els anglesos. Fa molts mesos que ignora el clam independentista, almenys públicament, com si fent veure que no existeix l'elefant hagués de desaparèixer de la sala. “No comment, és un afer intern espanyol”, responen sempre els seus portaveus, que prefereixen pontificar i donar lliçons de democràcia sobre Ucraïna o Síria. Però no, no hi ha manera de treure's la pedra catalana de la sabata. Ahir, l'anunci de la pregunta i la data de la consulta va monopolitzar la roda de premsa diària que ofereix Brussel·les (una còpia de la que es fa a la Casa Blanca).

Fins a dotze preguntes sobre Catalunya, durant un quart d'hora, va haver de suportar estoicament Pia Ahrenkilde, la portaveu de José Manuel Durão Barroso. I ja no només de corresponsals catalans, sinó sobretot d'estrangers. Sort que és un afer intern, doncs. Però la danesa, com un mur. Res a dir. “No faré cap declaració política, no ens toca qualificar ni jutjar”, es va limitar a anar repetint, més preocupada per defensar els indignats ucraïnesos de Ianukóvitx i Putin que els dos milions de ciutadans europeus de la Via Catalana i les amenaces de Madrid.

Precisament un periodista francès, corresponsal d'Ouest-France, li va retreure aquesta doble moral: “Per què teniu una actitud diferent”, i més “escrúpols”, “quan és un estat membre que quan no ho és?” A Ahrenkilde només se li va escapar que “segueix la situació” a Catalunya. No pot ser de cap altra manera, la premsa internacional en va plena i a Brussel·les en prenen nota, de l'anunci i també de la furibunda reacció espanyola. Fora de micròfon es va excusar: la Comissió Europea vol mantenir la neutralitat. Llàstima que el seu president, Barroso, no pensi el mateix i darrerament s'hagi apuntat a l'amenaça espanyola de l'expulsió de la UE, la Via Làctia i el sistema mètric decimal, per acontentar el PP i trobar feina després de les eleccions europees.

També l'eurocomissària Viviane Reding està ja de campanya electoral. De guanyar la Creu de Sant Jordi el 1992 per la seva defensa del català, la democratacristiana luxemburguesa ha passat a agenollar-se davant la diplomàcia espanyola per recitar, al peu de la lletra, els arguments que li dicta Rajoy. “Aquesta decisió només la pot prendre tota la nació espanyola, des del punt de vista constitucional el que volen fer els catalans és molt difícil: és veritat, i en aquest punt el govern espanyol té raó, la Constitució espanyola no permet a una regió separar-se”, va advertir ahir. Tampoc no ha de sorprendre ningú que Herman van Rompuy, posat a dit pels estats membres, no elegit democràticament pels europeus, no sigui neutral i accepti fer la feina bruta al govern espanyol. I amb un argument tan pobre com que “sempre” ha estat “en contra del separatisme flamenc”.

Brussel·les s'adona ara que l'elefant és de debò. I no només pels 400 quilòmetres de cadena humana de la Diada ni perquè els partits autodeterministes hagin fet història aquesta setmana complint la seva promesa electoral de preguntar al poble. L'ofensiva diplomàtica que el Ministeri d'Afers Estrangers espanyol està lliurant des de l'estiu al clavegueram del districte europeu ha fet disparar totes les alarmes. José Manuel García-Margallo ha mobilitzat els alts càrrecs espanyols que treballen als gabinets dels eurocomissaris i marca de prop Ahrenkilde i la resta de portaveus per intentar desactivar el procés a la desesperada, amb l'espantall que la Catalunya independent quedaria fora de la UE. Però aquest discurs de la por arriba massa tard, ja no funciona: l'avantguarda europeista d'Espanya s'està tornant euroescèptica i el risc és que als catalans els acabi engrescant més Suïssa o Noruega que la decadència i l'austeritat salvatge d'aquest club d'estats.