La desafecció escocesa

Un lacònic breu. És el que el diari Herald Scotland, l'únic mitjà decantat clarament per la independència, dedicava divendres a l'anunci de la data i pregunta de la consulta catalana. L'altre gran diari escocès, l'unionista The Scotsman, ni tan sols recollia la notícia a l'edició en paper, mentre que al web hi dedicava quatre ratlles, de les quals tres eren per recordar que no és clara la diferència entre “estat” i “estat independent”, que el govern espanyol s'hi oposa, i l'OTAN i la UE també, i que les enquestes mostren una “divisió brutal” (sic).

El cas català, òbviament, és ben conegut a Escòcia. El tenen molt present els polítics, apareix puntualment als debats acadèmics i se'n parla regularment a la premsa. S'observa, però, a molta distància i amb certa fredor, més potser des que van aclarir el seu procés. The Scotsman mateix es feia ressò dijous d'una nova negativa de la federació escocesa de futbol a jugar un amistós amb Catalunya per Nadal. Dates dolentes i impossibilitat de puntuar per al rànquing Fifa, s'excusa, tot i que molts ho interpreten en clau política. Dies abans el mateix diari publicava un article d'un exdiputat laborista que explicaria en bona part la desafecció. “SNP: Cap homenatge a Catalunya”, titulava, jugant amb el títol de la novel·la de George Orwell, per posar en relleu que el partit del govern evita complicitats per no fer enfadar el govern espanyol, que pot tenir la clau per restar a la UE.

Aquesta tesi sosté també la majoria de la comunitat universitària que a hores d'ara fa una dissecció del procés. Divendres precisament s'organitzava a la Universitat d'Edimburg una de les múltiples jornades que s'hi dediquen; aquesta, per preparar una gran enquesta sobre el comportament electoral dels escocesos i totes les variables que en condicionaran l'opinió abans i després del referèndum. Ni un sol esment a Catalunya en tres hores de debat. “No ho dirà, però hauria estat una gran notícia per al govern escocès que s'hagués fet abans la consulta catalana, perquè podria haver donat exemple per al sí, però sent després no afectarà en res”, explica en acabar Charlie Jeffery, catedràtic de polítiques i director d'un macroprograma de recerca sobre el futur d'Escòcia i el Regne Unit. “Parlar de Catalunya en campanya faria més difícil negociar la independència”, corrobora John Curtice, catedràtic de la Universitat de Strathclyde.

Tampoc per tirar coets, però una altra cosa són les simpaties a les xarxes socials. Ja s'ha format un grup a internet, per exemple, que reclama a la federació escocesa que accepti jugar amb Catalunya. I dijous apareixien al Twitter un grapat de missatges de suport des d'Escòcia al coratge català, començant pel d'un diputat de l'SNP a Westminster, Angus MacNeil: “Donada la declaració avui dels catalans, els governs de tot Europa els han de reconèixer el dret a l'autodeterminació”, piulava, desoint les ordres del partit.

I al carrer? Se'n parla? “Un americà amb qui treballo m'ha enviat un missatge de felicitació, però la resta no crec que se n'assabentin si no els ho dic jo”, explica el Josep, un noi de Falset que treballa en un hospital d'Edimburg. Un breu sondeig entre autòctons ens ho confirma. “No sabia que ja hi ha data i pregunta, aquí en general la gent no parla ni del nostre referèndum”, apunta l'Erik, un paleta de 32 anys que es declara independentista i veu amb simpatia el cas català. “Diria que només la gent més formada i interessada per la política ho segueix i deu estar al cas de la notícia”, conclou. “Ho vaig saber el mateix dia, perquè la meva xicota és basca”, contradiu en un cèntric pub el Michael, un jove que treballa en un hostal.

És l'excepció, però: els companys amb qui està saben que Catalunya també vol la independència, i poc més. Fent un esforç, alguns acaben parlant de la seva, de consulta. El Dean, així, se sent només escocès, però l'amoïna la immigració i no té clar què votarà. El David, de Newcastle, aposta pel sí, perquè se sent tan oblidat per Londres com els escocesos. La resta, entretant, va marxant. Feta la pinta, parlar de política no és el millor incentiu per quedar-se al pub.