OPINIÓ
L'esperança, el gest i la magnanimitat
Sense el seu llegat Catalunya no viuria avui el moment difícil, però alhora de reivindicació potent que ara viu
Aquests dies són idonis per a parlar de la virtut de l'esperança, el valor del gest i la força de la magnanimitat. Tres temes que la figura del President Macià permet enllaçar.
1- En algun moment del primer terç del segle XX l'horitzó de Catalunya va semblar molt problemàtic. I algú va escriure aleshores que Catalunya era “un poble que ha perdut la fe”. Els fets varen demostrar que no era així. Però a una part de país li ho va semblar.. En aquella circumstància en Macià va jugar un paper cabdal de revulsiu. De restaurador de la fe i de l'esperança.
2- I ho va fer a través del gest. El gest que val més que mil paraules. Un gest pot ser desvetllador d'energia El gest que condensa el coratge, el compromís, l'acceptació del risc. Combinant l'acció i el projecte amb la dignitat i el sentit de l'honor. Coses que alguns poden considerar poc importants, però que són del tot imprescindibles per l'èxit d'una empresa realment gran, potent i difícil. I no només en el camp polític.
3- Tot això requereix un esperit magnànim. Què vol dir magnanimitat? No vol dir ben bé, o només, ser bona persona, que també. Vol dir tenir grandesa d'ànim i voluntat de fer coses espiritualment i humanament ambicioses. El President Macià, aquesta ambició noble i valenta la va tenir.
El President Macià va tenir èxits i fracassos, encerts i desencerts. Més evidents, o menys, segons el moment.
El judici i valoració de tot el que havia fet – i del que en quedaria i n' ha quedat – no seria el mateix fet l'any 1932 que el 1936 o durant les dècades del franquisme. O que a finals dels anys setanta i fins recentment. I sobre això podria no haver-hi unanimitat.
Però el que podem assegurar és que sense el llegat d'esperança, de gest i de magnanimitat del President Macià i de molta i molta més gent – però seva d'una manera assenyalada – Catalunya no viuria avui el moment difícil, però alhora de reivindicació potent que ara viu. No tindria la força política i espiritual per a plantejar-ho. Vuitanta anys després de la seva mort el seu llegat d'esperança, fe i ambició noble ens ha de donar la força, l'energia i l'actitud en tot i en tots sentits de respecte i generositat que facin de Catalunya un país de llibertat col·lectiva i individual, convivencial i just. I de qualitat humana. Com el volia el President Macià.
