Un país en xarxa

Girona, al centre cultural La Mercè, va ser una de les vuit ciutats catalanes on es van presentar en xarxa, i per al conjunt del país, els eixos previstos per l'Assemblea Nacional Catalana pel 2014. Èxit absolut. Fins i tot el cor de l'antiga església, com si es tractés del galliner, estava ple. Un acte, si més no i pel que fa a Girona, emotiu, dens. Rialles, quan tocava, les justes, i satisfacció, molta. Un marc que traspuava il·lusió i, segurament, també coratge, com el que reclamava en la seva intervenció Carme Forcadell. El faristol per als parlaments i, a l'altre costat, una escenificació de les taules per a la campanya Signa un vot per la independència. Al centre, la pantalla. Tot plegat, senzill, serè, gens dissonant, com el mateix presentador, Sergi Font.

La d'ahir, però, era diferent perquè ja som al 2014 i “semblava que no hi arribaríem mai”, com molt bé va recordar l'advocada Magda Oranich, la qual, per cert, havia de parlar dels rudiments legals de Signa un vot, però es va deixar portar pel sentiment. Comprensible. Després d'escoltar Magda Oranich i Carme Forcadell, a Girona l'escriptor i articulista Josep Maria Fonalleras va fer una breu exposició; això sí, “sense el to de míting de l'Oranich”, va dir per guanyar-se l'auditori. És gat vell, en Fonalleras. Tot seguit, reposat i serè, com tocava, va reivindicar Joan Maragall en la defensa de la legitimitat democràtica per damunt de les lleis. Fragments de textos del 1895 i el 1907. Paraules de fa temps, ben escrites, ben cosides, com un bon brodat, però que pel fet de ser antigues no deixen de ser seminals per la seva modernitat. Tot elegant, com el grup de música altempordanès De Calaix amb la seva nova polifonia tradicional catalana.

No era dia per a grans gestes escèniques. No tocava, no. Però, en el fons, va ser potser més que una simple presentació; perquè, de presentacions se'n fan moltes. La de La Mercè de Girona, sense sortir de l'ortodòxia, va permetre reflexionar també, i gràcies a les intervencions que es van projectar simultàniament des de Barcelona, sobre la necessitat del treball en xarxa, veritable eina que ha d'enfortir la Via, perquè aquesta, de fet, no deixa de ser el camí. “Sí, té tota la raó”, “I tant que sí”, es va poder sentir entre el públic quan es va projectar Catalunya mestissa, un vídeo en què catalans, molts de parla castellana, s'identificaven amb la independència.

Rialles més que sorolloses amb el gavià que simulava José María Aznar de Signa un vot per la independència; vídeo, per cert, precís i didàctic sobre el dret de petició. Potser els mateixos comentaris que es van fer a les ciutats que per uns moments van estar enllaçades en xarxa; perquè ahir tots hi érem, de Girona a Vic o Barcelona, tant era. Una modesta metàfora per dir que el treball col·lectiu no té en compte la derrota. I ahir, si més no des de Girona, això es va percebre. Modest, segur, però amb molt d'èxit, també.