Dinars inquietants

Els reis tenien cortesans o, el que és el mateix, un seguici que els reia les gràcies per allà on anés la cort. Això sempre ha estat així. Ara tot és aparentment diferent, però, com es veurà, no pensin que hagi canviat tant. Un exemple el vàrem tenir amb el dinar que es va celebrar el dissabte 25 de gener al mas Guardiola, a Fonteta, abans propietat d'un antic i significat prohom caigut en desgràcia, Higini Torres Hostench, ja saben, aquell que va ser president de Torras Hostench i del Banco de los Pirineos.

Va ser un dinar que no deixa de ser inquietant perquè, ja saben, el poder es busca. Van ser 270 prohoms, aplegats al voltant de taules llarguíssimes, que formaven una autèntica galàxia de poderosos i influents: ministres del PP, com ara José Manuel Soria o Ana Pastor; consellers com Ferran Mascarell o Germà Gordó, l'expresident Jordi Pujol i socialistes com ara Pere Navarro o Higini Clotas, exministres com Narcís Serra, el president de la Generalitat, Artur Mas, a més d'empresaris, intel·lectuals, presidents i quadres directius d'entitats bancàries, que són els que manen de veritat. Tots ells, més dels seus interessos, convocats per l'amfitrió i ara propietari dels mas, el president de l'empresa de cercatalents Seelinger & Conde, Lluís Conde.

I, especialment pel moment que viu Catalunya, no deixa de ser inquietant. Tothom es fot els plats pel cap; posen el crit al cel per les balances fiscals, esgrimeixen allò que Espanya ens roba, estem immersos en un procés que apunta al secessionisme i, com es veu aquí, els d'un costat i els de l'altre, tots a formar al voltant d'unes taules ben parades. Hi ha una cosa positiva: potser s'hi parla més que Rajoy i Mas. En tot cas, són unes taules que no deixen de ser una metàfora de les oligarquies que ens manen. Són uns poders, els que manen i els titelles, que pot ser siguin els mateixos que acabin pactant entre bastidors el futur del procés, tot i que pel camí algun messies s'hi deixi la pell i altres, ara en qualitat de profeta, esperi el millor moment per governar.

El dinar de Fonteta, vist amb perspectiva, és cert que no sembla cap club Bilderberg, sinó més aviat algú que vol marcar paquet amb la seva agenda. Però tot i ser un esdeveniment privat, bé que s'hi va. Fins i tot Artur Mas, preocupat que aquest dinar s'hagués filtrat a la premsa –curiosament el dia del parlament de Mariano Rajoy a la convenció del PP a Barcelona– es plantejava de no anar-hi. Però hi va acabar anant i, fins i tot, entrant per la porta del darrere, per esquivar les unitats mòbils i els fotoperiodistes que havien passat per uns moments de la política a la salsa rosa. Per què s'hi va? Potser pels contactes que s'hi fan, per les perspectives de negocis o, i això és el més trist, pel fet de tenir la percepció que un encara és algú per alló de ser-hi convidat? Pensin: “No he estat convocat a la cort de Fonteta! Déu del cel, ja no sóc ningú!”. I un altre punt també preocupant: ¿s'imaginen que el senglar de les Gavarres que es va donar de plat principal hagués tingut la triquinosi en la seva varietat més forta? L'escenari seria esfereïdor. Dantesc. ¿Qui ens guiaria per sortir de la crisi –i potser no en provocaria cap més–? Què passaria amb el país, sense aquests prohoms? Pensin, pensin.