La cançó de l'enfadós

A José María Aznar li agradava enredar amb la llibreta blava. Entre aquelles tapes s'amagava un univers de vivències, fílies i fòbies, canvis de govern i projectes a mitjà i a llarg termini. El quadern es va acabar convertint en una juguesca a través de la qual l'expresident del PP aconseguia una gran expectació mediàtica. De Mariano Rajoy, en canvi, es diu que no el convencen ni els misteris ni perdre el temps amb apunts en cap bloc de notes. A ell el que li agrada, doncs, és exhibir un full en blanc. La diferència, però, és que, mentre que a l'expresident el fascinava anar d'enigmàtic, en el fons era molt previsible. I, en canvi, Rajoy presumeix de transparència quan la idea que transmet és la d'un polític embullat. Potser per això a hores d'ara tant és si Mariano Rajoy surt o no surt a defensar la posició de l'executiu espanyol sobre la petició del Parlament o bé ho fa Soraya Sáenz de Santamaría. Fugir d'estudi fins al darrer minut –quan als seus, en públic i en privat, se'ls ha escapat que ell serà el portaveu del no– només serveix per alimentar aquesta imatge de desídia que se li atribueix a l'hora de prendre decisions i que n'hi ha que volen vendre com a part d'una estratègia. Una altra prova que el del PP parlarà és que Alfredo Pérez Rubalcaba –que també ha fet el ronsa– ha confirmat que serà el que posarà veu a un PSOE que s'alinearà amb les tesis populars, però intentarà marcar distàncies oferint una alternativa a llarg termini: la reforma “limitada” de la Constitució.

En tot cas, el cap de l'executiu del PP té tan assajada la resposta que només queda analitzar els matisos del seu discurs per intentar esbrinar si realment s'hi oculta algun missatge que hagi passat desapercebut. Per exemple, resulta que el que ha molestat La Moncloa és que Artur Mas hagi tirat pel dret negociant la data i la consulta amb els partits catalans mentre el PP s'assabentava per la premsa d'unes negociacions que feia temps que eren conegudes per tothom. “Els assumptes es resolen dialogant i no prenent decisions unilaterals plantejades com a contractes d'adhesió”, exclamava ahir el president espanyol a les vigílies del debat. És que potser Rajoy tenia previst oferir alguna mena de sortida al govern de la Generalitat en forma de consulta legal? Cap de les dues parts mai no ha donat pistes que hi hagués moviments en aquesta direcció, així que és indiscutible que Rajoy i Mas ni en aquella època ni en temps anteriors no estaven negociant res que neutralitzés el referèndum sobre el futur de Catalunya que ara reclama bona part de la societat catalana. S'entén, doncs, que la tercera via o la via paral·lela mai no han existit. Ben al contrari: durant mesos, el català s'ha queixat que picava a la porta de La Moncloa i no el rebien, mentre que l'executiu espanyol s'ha esforçat a combatre la petició de consulta amb arguments legals –recurs al TC– i dialèctics –campanya internacional i de la por de García-Margallo–. I ahir el líder del PP els va tornar a repetir: en un món global, “avui dia no es pot ser petit”. Final de la cita. I final dels arguments per dir no, amb els quals Rajoy confia que avui hi hagi un debat “clarificador”. A partir d'aquí, l'argumentari històric, afectiu i fins i tot sanguini de sempre, les apel·lacions al diàleg, el suggeriment que la Generalitat ha d'afrontar ara la negociació del nou finançament i la convicció que el “problema” català es resoldrà. Segons ell, hi ha marge per discutir i dialogar sobre moltes coses, però envia de seguida Cristóbal Montoro per avisar que el govern de Mas entrarà al ministeri a parlar de diners com la resta de territoris. “No estem per gestos de complicitat”, va deixar anar.