El dia de l'últim vers

Es tanca una via, se n'obre una altra. El d'ahir al Congrés era, per al govern i els partits catalans, un no necessari. Esperat i previst, però ineludible. Nodreix el relat de l'anomenat procés. Un paràgraf, un capítol, tant se val. Mariano Rajoy no va aprofitar els seus minuts de glòria, tan aplaudits per la majoria absolutíssima i maleducada de la cambra, per intentar desestabilitzar el full de ruta català amb la insinuació d'una tercera via. Ni tan sols per atansar una mà per començar a parlar-ne, ni que fos, des de la llunyania del faristol. Quan els rebatejats com a “tres demòcrates al Congrés” van trepitjar la moqueta de l'hemicicle, res no va esbatanar les parets de la Carrera de San Jerónimo. Ni l'expectació de la nombrosa delegació catalana repartida a la tribuna, ni el vaivé atabalat de les càmeres i dels periodistes al pati i als passadissos. L'imaginari espanyol no semblava disposat a airejar-se. El placatge. El rebuig a la consulta s'esperava demolidor i ningú s'atreviria a contravenir les expectatives. Els ritus tenen això: cadascú hi té un paper assignat. Els tres diputats catalans, també.

Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera no pretenien arrencar de Rajoy la comprensió que el catalanisme polític ha decretat com a impossible després de dècades de pactisme autonomista. Fa més de vuit anys, sí. El novembre del 2005 els tres diputats catalans que van defensar l'Estatut al Congrés entonaven la gastada Oda a Espanya de Joan Maragall: “Escolta Espanya la veu d'un fill / que et parla en llengua no castellana.” Res a veure amb llavors. Ahir el prec i l'afectació del poema es rebregaven sobre una pàgina arnada, excepte per l'últim vers. “No desistirem, impulsarem altres vies legals i democràtiques”, advertia Turull: “El poble de Catalunya no s'ha ficat en un camí sense sortida. Ha iniciat un camí sense retorn.” Malgrat el formigueig insistent i sorollós dels diputats espanyols, Rovira hi insistia: “És lògic que els ciutadans de Catalunya tinguin la sensació de frustració, d'haver arribat al final del camí: malgrat molts esforços sembla que l'encaix no és possible.” I Herrera, encara: “El previsible no engrandirà la distància.”

No hi va haver allò que els castellans en diuen un baño perquè els tres diputats del Parlament i els caps de files dels grups sobiranistes venien de casa impermeabilitzats. El gabinet d'Artur Mas havia procurat que el ruixat no amarés el president, tot i que comportava deixar en segon pla el lideratge, també als ulls de la premsa internacional. La cambra catalana s'expressaria plural, en un reflex de la transversalitat del sobiranisme. A la tribuna espurnejava una representació testimonial de la societat civil catalana, insignificant en proporció al pes que manté el carrer en el procés: Muriel Casals i Josep Maria Vila d'Abadal. L'ANC s'estalviava el tràmit: s'ha acabat la pedagogia i el camí s'escriu en català. També hi havia una mínima delegació del govern i més àmplia del Parlament, amb Francesc Homs i Lluís Corominas a primera fila. Faves comptades, però, davant de la majoria atropelladora del PP i el PSOE. La minoria catalana repel·lia els arguments coneguts. En els escons populars, tan poc avesats a escoltar, només es va fer el silenci quan Rajoy es va botonar l'americana per aixecar-se i llegir el discurs. Aleshores sí. I els aplaudiments, sincopats i mecànics, dels populars.

Durant unes hores van convergir dos mons polítics poc disposats a trobar-se enlloc més. I això que només es van trobar en l'espai físic, s'entén. Els universos es desconnecten. D'una banda i de l'altra. Rajoy no va entendrir ningú apel·lant al sentimentalisme impostat o a l'etnicisme de la sang. El president espanyol tampoc semblava disposat a pertorbar-se per res. Quan Josep Antoni Duran i Lleida demanava al govern espanyol que no “tanqui” les “portes al diàleg” i esmenava l'independentisme declarat de Rovira, Rajoy refugiava la mirada en els intersticis i mastegava xiclet. O alguna altra cosa mastegable. Escrutava el mòbil, es tibava l'arruga del pantaló. “Malgrat tot, es mou”, continuava el portaveu dels republicans a la cambra baixa, Alfred Bosch. Dit d'una altra manera: Catalunya avançarà malgrat Espanya, malgrat la resiliència del PSC contra el discurs homogeneïtzador de Pérez Rubalcaba.

Sostenen a CiU que la previsibilitat de Mas li dóna credibilitat davant de la comunitat internacional. Que a la Unió Europea es valoren els polítics de paraula i fan virtut del fet que els diaris de referència al món sàpiguen què faran els partits catalans a partir d'avui, perquè ja està tot escrit. El rebuig al traspàs de la competència per la convocatòria del referèndum dóna via lliure a l'ús de la legalitat catalana. El Parlament enllestirà la llei de consultes no referendàries al setembre perquè Mas pugui signar el decret de convocatòria del 9-N escurant el marc jurídic, en el segon abans que el govern espanyol en sol·liciti la suspensió immediata amb la ja anunciada impugnació al Tribunal Constitucional. I entremig, la societat civil en ebullició, enarborant la V de victòria i de votació i de vers. De l'últim vers del poeta amb el món regirat que es reinventa, rebel: “Adéu Espanya!”