Es mou res a Caledònia?

Fa sis o vuit mesos, qualsevol conversa quant al resultat del referèndum escocès amb col·legues de la premsa, amb funcionaris de rang mitjà d'ambaixades establertes a Londres o amb acadèmics que segueixen el debat de ben a prop acabava sempre de la mateixa manera: “Guanyarà el no…, tot i que…” Qui signa aquesta crònica també n'estava convençut. Però he de confessar que, darrerament, tot i que encara em costa prou visualitzar un daltabaix per a l'imperi –o el poc que en queda– com el que suposaria un triomf de l'independentisme –se'n podrien derivar, a més, enormes conseqüències per a la vella Europa dels estats–, cada vegada més em sembla que la victòria del sí ja no és tan impossible com em semblava fa mig any. O, dit d'una altra manera, el sí comença a estar en condicions d'arribar a disputar el resultat fins a l'últim minut, fins i tot encara que al final no se'n surti. Però, justament per això, per la possibilitat del sí de competir fins al mateix 18 de setembre, Londres pot tendir a posar en marxa tots els mecanismes al seu abast per evitar-ho, l'establishment polític de Westminster pot caure en el neguit i en l'ús de tàctiques d'assetjament contraproduents i, paradoxalment, acabar afavorint un vot afirmatiu. Aquest, de fet, és el gran o potser l'únic avantatge que tenen a hores d'ara els partidaris de la independència.

Més enllà del que diuen les enquestes –la darrera es va fer pública ahir i indica que el 40% de la població votarà sí; el 45%, no, i el 15% encara no ho ha decidit; l'ha feta Panelbase, l'empresa que dóna tradicionalment millors resultats al sí–, a l'hora de valorar l'evolució de la campanya hi ha també una qüestió d'olfacte, d'intuïció, d'aire que s'hi respira. A principis de gener, en una conversa amb un grup de persones –britàniques però no escoceses– tot just aterrades d'Edimburg, on havien passat les darreres quatre setmanes, em van assegurar que havien notat un clima prou propici a la independència. I Edimburg no és, precisament, un graner de vots del Partit Nacional Escocès (SNP) com ho és, per exemple, Aberdeen, on celebren el congrés de primavera, el congrés del 80è aniversari.

La impressió que em comentaven aquests coneguts es va veure reforçada ahir mateix per una informació publicada per The Guardian. El diari –que no és sospitós de ser partidari de la independència, però que darrerament ha publicat informacions prou rellevants que han estat balons d'oxigen per a Alex Salmond– informava en un reportatge del canvi de parer amb relació al resultat del referèndum entre membres de la comunitat diplomàtica establerta a la capital escocesa, això és, bàsicament, entre cònsols. De l'impossible vot afirmatiu s'ha passat al “probable”, per bé que no “segur”.

La qüestió no la resoldrem pas avui, ni demà, quan el ressò de l'entusiasme dels militants de l'SNP aplegats a la missa primaveral d'Aberdeen s'hagi esvaït. Tot plegat es resoldrà exactament d'aquí a 158 dies, quan tindrà lloc la històrica jornada –ho serà, i el tòpic no hi fa cap nosa–. Aleshores sabrem si Caledònia –nom antic que els romans donaven a les terres de la Gran Bretanya al nord del mur d'Adrià– s'ha mogut molt, una mica o gens.