Campanya de ‘selfies'

Si els seguidors a Twitter equivalguessin a vots escrutats, Ramon Tremosa triplicaria els resultats d'Esquerra a Catalunya, Pablo Iglesias (Podemos) seria el més votat a l'Estat i Marine Le Pen tindria el poder d'Angela Merkel. La líder del Front National francès té més followers que tots els candidats a presidir la Comissió Europea junts (281.500). Però la quantitat de seguidors és il·lusòria i la distorsió està servida. Per això, els equips de campanya d'alguns candidats no s'escarrassen a fer créixer exponencialment el nombre de seguidors a les xarxes socials. L'objectiu, en canvi, és esdevenir intencionadament viral i fomentar la proximitat. I això, el 2014, s'aconsegueix penjant els anomenats selfies (allò que en català anomenem autofotos).

Des que en el funeral de Nelson Mandela els fotògrafs van captar com Barack Obama, el primer president de l'era de les xarxes socials, se'n feia un amb la primera ministra danesa (amb la seva esposa amb cara de pomes agres al costat), els selfies s'han popularitzat. Pràcticament tots els candidats a substituir Durão Barroso s'han avingut a fer-se'n. L'únic que no n'ha publicat cap és Alexis Tsipras (Esquerra Europea). Però ja el va fer per ell la responsable de comunicació de la candidatura de la formació italiana L'Altra Europa amb Tsipras, que dóna suport a l'aspirant grec. Paola Bacchiddu va penjar una autofoto en biquini amb el text “Hola. La campanya electoral ha començat, i utilitzaré qualsevol mitjà.” Per incentivar el vot, s'entén.

No ha estat l'única manera poc ortodoxa d'intentar engrescar els votants que ha fet furor durant la campanya. El Parlament danès va retirar un vídeo d'animació en què una mena de superheroi, Voteman, que manté relacions sexuals amb diverses dones, surt al carrer per convèncer la gent, a cops de puny, perquè acudeixi a les urnes.

La campanya dels selfies s'inscriu en l'auge de l'ús d'animació, infografies, vídeos, Instagram, aplicacions i jocs per comunicar missatges polítics. Una imatge val més que 140 caràcters. Avui els cartells electorals arriben pel mòbil. En l'era digital, doncs, no es pot fer campanya electoral sense Facebook, Twitter, Youtube, Flickr, Pinterest, Foursquare o Linkedin, però encara hi ha polítics incòmodes en aquestes aigües, per als quals fer un tuit és més un tràngol que una manera de publicar anuncis gratuïtament, de manera que els spin doctors (allò que en català són assessors polítics) se les han d'empescar totes per fer passar desapercebuts els candidats proclius a protagonitzar relliscades. Com sempre, el problema no és el que piulen, sinó el que pensen.

A alguns candidats se'ls veu el llautó: la falta d'autenticitat es fa molt evident a la xarxa. Aviat es nota qui és l'oportunista que guardarà silenci tan aviat com ocupi un euroescó.

En el calador de vot jove que és internet, els hashtags (a casa nostra, etiquetes) són l'esquer, i els equips de campanya han promocionat #withJuncker, #knockthevote, #Guy4Europe o #SkaforYOUrope. Però les etiquetes es poden pervertir, com ha passat amb #WhyImVotingUkip, que s'ha convertit en un racó humorístic per desacreditar els euroescèptics britànics. També han triomfat perfils paròdics com ara @senyoraUPyD, arran del debat televisat de candidats catalans.

Un estudi del think tank (és a dir, laboratori d'idees) Digital Policy Council revelava fa un parell d'anys que el 75% dels caps d'estat i de govern mundials són presents a Twitter (dimecres passat s'hi va incorporar la casa reial espanyola). El 2010, n'hi havia un 20%.

Tant d'interès per les xarxes contrasta amb el fet que, a tota la Unió Europea, només Estònia permet el vot per internet.