Joan Carles I, el rei del gag

En vint anys justos, el rei ha passat de ser una figura silenciada mediàticament, amb qui periodísticament es mantenia un vassallatge pactat en la transició i segellat un 23-F, a ser considerat el rei del gag, una caricatura en si mateixa. S'ha perdut el respecte institucional? S'ha perdut la por al poder. Però, en quin moment els programes televisius d'humor, real termòmetre democràtic d'un país, van decidir que no tenien intocables? Els guinyols de Canal+ (1995-2008) –en el seu moment, emblema de la fina ironia política de les esquerres espanyoles– no van incorporar mai un ninot de làtex del rei Borbó. Els originals britànics, els Spitting Images (1984-1996), tenien en la reina Elisabeth II, entre altres membres dels Windsor, un dels seus grans protagonistes. Manel Fuentes va ser el primer a imitar el rei, a Crónicas marcianas (1997-2005), un xou que en les seves primeres èpoques respirava aires transgressors i tenia poc de groller i vulgar. Fuentes en feia una imitació poc paròdica i molt fidedigna; amable i amb la qual contribuïa a projectar la imatge de bonhomia de Joan Carles I. Va ser també un punt d'inflexió. Cal no oblidar, però, els casos previs de censura amb relació a la monarquia. Des de la mítica intervenció de Quim Monzó al Persones humanes del 1994 que dirigia Miquel Calçada i que va afectar no només TV3 sinó també Wyoming: TVE li va suprimir El peor programa de la semana a La 2 perquè volia portar Monzó de convidat. Hi va haver altres casos a TV3, com ara el de Set de nit (2002). La casa reial espanyola, molesta per la caricatura que feia Toni Albà, va demanar la supressió del personatge. El programa es va enretirar de la graella mesos després. La sàtira política, però, s'ha mantingut a TV3 d'ençà de Polònia (2006). L'atreviment dels gags –referències a Juego de tronos o a El Padrino– ha propiciat que se'ls entrevistés en el documental de Canal+ França Le Crepuscule d'un roi. El programa de TV3 ha incorporat també com a element propi de la paròdia l'autocensura amb el clàssic: campamentos. L'èxit d'audiència –que s'ha amplificat amb el musical La Familia Irreal– ha blindat qualsevol intent de silenci. També cal tenir en compte un canvi generacional i de mentalitat. Els joves no veuen escandalosa cap mofa als Borbons, que s'han deslegitimat entre casos Nóos, viatges a Botswana i clams de transparència en l'assignació que reben de l'Estat. L'entrada en el tauler d'escacs de Letícia va obrir també una escletxa entre la premsa rosa, històricament cortesana i gran arma propagandística: només fa falta repassar les últimes portades per veure que ara li toca a Elionor. Però aquest canvi de tarannà general es va visualitzar dilluns: de la foto, innocent, d'Elena plorant en el plasma del plató de Mikimoto, a l'allau de fotomuntatges d'humor que dilluns van omplir les xarxes socials.