Una campanya internacional

“No m'agradaria que perdéssiu Escòcia. Hi perdríeu totes dues parts.” Hillary Clinton, que cimenta la futura campanya a la Casa Blanca amb la publicació d'unes memòries amb què fa caixa i en què explica com de magres les va passar, ella i el marit, quan ell va sortir de la presidència ple de deutes per les factures dels advocats que l'exculparen del llefiscós afer Lewinsky, s'expressava així, amablement, sobre l'embolic escocès en una entrevista a BBC2 dijous a la nit. La de Hillary ha estat l'última gran veu internacional que s'ha sumat al cor que, darrerament, ha clamat perquè els escocesos no marxin. Ho havia fet Obama i abans el ministre d'Exteriors danès, el suec i, arribant al paroxisme, l'exsecretari general de l'OTAN, George Robertson. En política internacional, quan els aliats juguen la partida, no hi ha puntada sense fil. I el que s'ha vist i sentit només es pot qualificar de campanya: cadascú ha fet un paper de l'auca.

I aleshores he recordat unes paraules del premier David Cameron, quan el passat 7 de febrer, en un discurs a Glasgow, va tenir una relliscada verbal: “Si perdem Escòcia, la nostra reputació patiria”, va dir. Hi ha, en la idea de la independència de la vella Caledònia, una mena de barrera mental a admetre-la: com el marit que no deixa que la dona marxi a viure sola. La de Cameron és una manera masclista de mirar-se la qüestió, és clar. Però jo li diria que la reputació britànica —fair play, correcció, educació, etcètera— hagués patit infinitament més si la tàctica hagués estat la de Madrid, ultra masclista: “No, no i no!”

Per bé que la jugada no deixa d'implicar un cert risc per a l'estabilitat del Regne Unit, i que una decisió afirmativa obriria grans interrogants a la UE, el llum verd al referèndum ha reforçat la reputació britànica. La marca British –no la Marca Espanya– s'ha construït, si més no després de la lliçó d'Irlanda als anys vint del segle passat, al voltant de la idea de tolerància, respecte a l'imperi de la llei i democràcia. I no hi ha millor prova d'això que el 18 de setembre, que implícitament reconeix que la unió ho és de nacions històricament diferents, i que moralment i pràcticament només es pot mantenir per consentiment propi de cadascuna d'elles.

Problemes? El procés ha estat més o menys amigable. Però, si hi arribés, com seria el divorci? Repartir béns són figues d'un altre paner! Millor, doncs, no arribar-hi: per evitar maldecaps a Washington, Londres, Brussel·les, Madrid… La campanya internacional per la Unió és lògica –pot ser errònia–, pel que una victòria del sí tindria de sacsejada mental i global.

FALTEN 95 DIES